Five members (1642) - Quatre membres (2016)

   The Five Members were those five Members of Parliament whom King Charles I (1625–1649) attempted to arrest when he, accompanied by armed soldiers, entered the English House of Commons on 4 January 1642, during the sitting of the Long Parliament:

• John Hampden (c.1595–1643)

• Arthur Haselrig (1601–1661)

• Denzil Holles (1599–1680)

• John Pym (1584–1643)

• William Strode (1598–1645)

   Els Quatre Membres són aquells quatre membres de la Generalitat de Catalunya que el govern espanyol vol empresonar mitjançant l'ús abusiu i pervers de la fiscalia de l'estat, l'advocacia de l'estat i els alts tribunals espanyols. Els acusa d'haver promogut una consulta popular (sense base legal) per decidir el futur de Catalunya. Aquests quatre membres són:

• Artur Mas (1956– )
• Joana Ortega (1959– )
• Irene Rigau (1951– )
• Francesc Homs (1969– )

  A ells, caldria afegir dos membres més: Montserrat Venturós (alcadessa de Berga) i Joan Coma (regidor a Vic), tots dos processats per incitar a la sedició (= treason, the same charge by which Charles attempted to arrest the five members of Parliament in 1642).
   
   Long life to Calvinist Republicanism!!!
   Long life to Catalan Republic!!!

En lucha contra la barbarie

"Charlie Hebdo fue quizá el único medio de comunicación europeo que, a pesar de las amenazas y a un atentado incendiario, insistió en el derecho a continuar burlándose de todas las religiones. Dirigieron sus punzadas tanto contra el Papa como contra el Profeta. Trabajaban desde una tradición bien establecida en la que no hay nada sagrado; una tradición que tras la Reforma, y especialmente en tiempos de la Ilustración, se fue extendiendo a la par que lo hacían la tolerancia, la libertad religiosa y la libertad de expresión."
Flemming Rose es autor del libro The tirany of silence.

Positionspapier der Pegida

In memoriam

Dr. Ian Paisley fou un dels millors defensors i ponents de les nostres idees, el testimoni d'un cristià compromès amb les circumstàncies polítiques de la seva gent. Nosaltres hem aprés d'ell, de la seva constància, del seu tarannà ferm contra la violència dels catòlics. Avui ha traspassat i nosaltres ens sentim tristos. Continuarem la seva obra, que no és altra que l'obra de Déu. Descansi en pau, Big Man.

Ian Richard Kyle Paisley (Armagh, 6 de abril de 1926 - 12 de septiembre de 2014)

El Estado español contra un libro

Spaanse ambassade blaast lezing Sánchez Piñol af

Quema de libros por la Inquisición                                                                    Albert Sánchez Piñol

De lezing die de Catalaanse auteur Albert Sánchez Piñol vanavond zou geven bij het Cervantes Instituut in Utrecht is op het laatste moment afgeblazen. De Spaanse ambassade laat de bijeenkomst niet toe. >>


Der Prophet Jeremia

Capitel 20

10 DEnn ich höre / wie mich viel schelten / vnd allenthalben schrecken / Hui verklagt jn / Wir wollen jn verklagen (sprechen alle meine Freunde vnd Gesellen) ob wir jn vberforteilen / vnd jm beykomen mügen / vnd vns an jm rechen.
11 Aber der HERR ist bey mir / wie ein starcker Held / Darumb werden meine Verfolger fallen / vnd nicht obliegen / Sondern sollen seer zu schanden werden / Darumb / das sie so törlich handeln / Ewig wird die schande sein / der man nicht vergessen wird.

-----

20:10 En sento molts que mormolen: "Aquest és 'Terror de tot arreu'. Denuncieu-lo, i nosaltres també el denunciarem!" Tots els meus millors amics esperen que ensopegui: "Qui sap si es deixarà enganyar i el podrem fer caure, i prendrem revenja d'ell."
20:11 Però el Senyor és al meu costat com un guerrer poderós: els meus perseguidors ensopegaran, no podran fer res. El seu fracàs els cobrirà de vergonya, el seu deshonor no serà mai oblidat.

-----

20:10 Porque oí la murmuración de muchos, temor de todas partes: Denunciad, denunciémosle. Todos mis amigos miraban si claudicaría. Quizá se engañará, decían, y prevaleceremos contra él, y tomaremos de él nuestra venganza. 
20:11 Mas Jehová está conmigo como poderoso gigante; por tanto, los que me persiguen tropezarán, y no prevalecerán; serán avergonzados en gran manera, porque no prosperarán; tendrán perpetua confusión que jamás será olvidada. 

11/09/2014 -- TRICENTENARI

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA. LLIBERTAT!!

Massachusetts Constitution (selection)

"The body politic is formed by a VOLUNTARY ASSOCIATION OF INDIVIDUALS; it is a social compact by which the whole people covenants with each citizen and each citizen with the whole people that all shall be governed by certain laws for the common good. It is the duty of the people, therefore, in framing a constitution of government, to provide for an equitable mode of making laws, as well as for an impartial interpretation and a faithful execution of them; that every man may, at all times, find his security in them."

El cuerpo político está formado por una ASOCIACIÓN VOLUNTARIA DE INDIVIDUOS. Es un pacto social por el que todo el pueblo pacta con cada ciudadano, y cada ciudadano con todo el pueblo, que, para el bien común, todos se gobernarán mediante ciertas leyes. Es la obligación del pueblo, por tanto, al elaborar un Constitución de Gobierno, estipular una forma equitativa de hacer leyes así como una interpretación imparcial y su precisa ejecución, para que todo hombre, en todo momento, encuentre su seguridad en ellas.

Catalanisme i nazisme

Des de fa un temps són molts els opinadors espanyols que qualifiquen el nacionalisme català de nazisme. A les tertúlies televisives i radiofòniques l'insult de nazis s'ha fet força habitual per desqualificar les idees del contrari. El règim nazi, el de l'Alemanya dels anys 1933-45, sens dubte fou un règim nacionalista en tant que exalçava el poble alemany per sobre de tota la resta de pobles europeus; però aquesta característica del nazisme no era precisament el que el definia i molt menys el que el feia (i el fa) menyspreable a ulls de la resta dels éssers humans. De fet, el nacionalisme, que arrenca amb les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX, no és en absolut una ideologia nociva per se, sempre i quan no sigui expansionista o militarista, la qual cosa sí que es donava en el cas alemany. El militarisme del règim nazi jeia sobre el revengisme que es va covar amb la desfeta de la Primera Guerra Mundial i, en especial, per l’estat d’humiliació en què quedà el país després del tractat de pau signat a Versalles (1919).

Molts alemanys es feren nazis perquè eren nacionalistes i volien revertir la situació d’una Alemanya derrotada i humiliada, segons el seu parer, de forma immerescuda. L'atur i la crisi econòmica de 1929 feren la resta. Ara bé, si Hitler hagués estat un dirigent nacionalista que hagués portat a Alemanya a una altra conflagració mundial i, conseqüentment, a una altra derrota, el judici històric sobre ell i el seu règim podria tenir matisos i no seria tan taxativa la seva condemna i repulsió. És que Napoleó no fou un nacionalista militarista? És que l’Imperi Britànic no fou el resultat d’un nacionalisme militarista? I la guerra a Cuba i Filipines de 1898, no fou un signe de l’expansionisme del nou imperi nord-americà? D’això, en diuen imperialisme els llibres d'història i fou practicat per països ben democràtics.

No. El que va fer i fa odiós el règim nazi, el seu tret distintiu, personal i intransferible,  és el component racista i la seva derivada antisemita. La idea de considerar una raça (en aquest cas, la raça blanca germànica) millor i superior a la resta és una idea persistent al llarg de tot el segle XIX als països del nord d’Europa, especialment en certs cercles intel·lectuals. Els nazis el que feren fou fer-la seva i, un cop al poder, implantar una dictadura personalista en la figura del Führer i maniobrar per tal que l’Estat alemany –tot un estat amb els seus ressorts de poder i de pressió sobre els seus ciutadans– assumís aquesta idea com a directriu política essencial i portés fins a les últimes conseqüències el fet de considerar els no-germànics, bàsicament jueus i eslaus, com a “Untermenschen” (infrahomes), i en conseqüència, que mereixien ser eliminats del territori alemany per garantir la puresa racial dels seus ciutadans (aquí també es barregen certes dosis de darwinisme social molt estès a l’època). Aquesta ideologia assassina, depredadora, malaltissa i discriminatòria per racista que té com a símbol més brutal els camps d’extermini,  fa que el III Reich sigui un règim incomparable en la seva maldat i perversió. Qualsevol comparació amb altres règims polítics només fa que relativitzar, per exemple, la immensa tragèdia de milions i milions de jueus que patiren una persecució criminal com cap altre poble al món, al temps que es fa de la shoah un esdeveniment gairebé anecdòtic de la història. Sempre s'ha dit que les comparacions són odioses, i aquí més que mai.

Per això, i reprenent el fil del començament, cada vegada que algú compara el nazisme amb el nacionalisme català no puc estar-me de pensar que tal comparació no només és injusta, sinó també contraproduent. És un argument matusser que ningú no es creu, de la mateixa manera que no és “feixista” el Partit Popular o UPyD o C’s pel fet d’oposar-se a les pretensions catalanistes. Hauríem de ser més curosos a l’hora de fer servir segons quins termes polítics, perquè si no, acabarem creant un metallenguatge incomprensible més enllà de les etiquetes i les consignes. Si el nacionalisme català fos com el nazi, en última instància, seria responsabilitat del govern espanyol per permetre-ho. I Europa? Com que la tan civilitzada Europa no diu res quan té un règim d'odi i terror dins de les seves fronteres? Evidentment, perquè el nacionalisme català NO és el nazisme, ni de lluny. El que tenen en comú, com ja he dit, és el seu pòsit nacionalista, de defensa d'una llengua i d'una identitat cultural singular. Però aquest component nacionalista és present a molts països europeus (per no dir que és consubstancial a la pròpia existència d'un estat, inclòs l'espanyol), sense que això els valgui una comparació automàtica amb els nazis.

Es posa com a exemple del nazisme que traspua el nacionalisme català la immersió lingüística a les escoles, però aquí la comparació encara es fa més estrafolària. Hi ha una llengua minoritària i minoritzada, el català, i la immersió pretén corregir aquesta anomalia. Només és això, un intent desesperat per preservar una llengua mil·lenària en perill d'extinció. Molts castellanoparlants que viuen a Catalunya ho han entès així i també donen el seu suport a aquesta legislació educativa. Ui, què he dit? De seguida salten algunes veus clamant que Catalunya és l'únic racó d'Europa en què un ciutadà no pot ser escolaritzat en la seva llengua materna (és a dir, en espanyol). Potser sí, hauríem de mirar cas per cas. És més normal que passi a l’inrevés. És a dir, que l'escolarització es faci en la llengua dominant i la minoritària quedi exclosa de les instàncies públiques (cas francès, p. e.). En qualsevol cas, què lluny queda tot aquest debat del nazisme, on el fort ha d'imposar-se al feble i l'Estat a l'individu. Aquí, en canvi, veiem que s'imposa el feble, una llengua a penes parlada per uns poquets milions de persones davant una altra parlada per centenars de milions a tot el món. I la Generalitat, el petit tros d'estat català, amb penes i treballs pot fer lleis que preservin una llengua tan poc preuada a la resta d'Espanya. Però si n'hi ha més lectorats de català a les universitats alemanyes que a les espanyoles!! Com poden tenir la barra de dir que això fa tuf de nazisme...

Workshop in the Covenant idea and the Jewish Political Tradition

Author: Daniel J. Elazar
Title: The Almost-Covenanted Polity
Working Paper, 17 (January 1982 = Shevat 5742)
Bar-Ilan University
Dept. of Political Studies

America and the Federalist Revolution

The 1776, the United States began the process that twelve years later was to culminate in the invention of modern federalism. Today, 200 years later, federalism is a world revolutionary movement, no less so because it is the hidden revolution of our times than if it were advancing to ideological trumpets. [...]
With the establishment of the American federal union, federalism emerged as a viable option in the development of modern nation-states. [...]

The Four Roots of American Federalism

As the form of the American polity, federalism has its roots not only in the political dimension of American society but in the economic, social and religious dimensions as well. This is the point that is often overlooked and has been especially neglected in our own time.

Political roots

[...] Those roots go back at least to the Mayflower Compact, a federal document in the original meaning of the term, that is to say, a covenant among parties seeking to unite for common purposes while preserving their respective integrities. [...] Between the Mayflower Compact and the Constitution of 1787 were uncounted compacts, convenants and constitutions creating churches and towns and colonies, and at least one inter-colonial confederation as well.

Economic roots

The economic roots of American federalism can be traced back to the early trading companies that sponsored British and Dutch settlement of North America and to the system of governance encountered by the settlers on the voyage over. [...] The pattern of shareholding led to a corporate structure that was at least quasi-federal in character.

Religious roots

The religious expression of federalism was brought to the United States through the federal theology of the Puritans which viewed the world as organized through the covenants which God had made with mankind, binding God and man into a lasting union and partnership to work for the redemption of the world, but in such a way that both sides were free as partners must be to preserve their respective integrities. This daring notion lies at the bases of all later perceptions of human freedom since only free men can enter into covenants. Thus, implicit in the Puritan view is the understanding that God relinquished some of his own omnipotence to enable men to be free to compact with Him.
According to the federal theology, all social and political relationships are derived from that original covenant. Thus, communities of citizens were requiered to organize themselves by covenant into towns. The entire structure of religious and political organization in New England was a reflection of this application of a theological principle to social and political life and its echoes can be found in the economic life of the New England colonies as well.

Social roots

It should not be surprising that the social dimension of federalism became so pronounced given the convergence of these political, economic and religious factors. Americans early became socialized into a kind of federalistic individualism, that is to say, not the anarchic individualism of Latin countries, but an individualism that recognized the subtle bonds of partnership linking individuals even as they preserve their individual integrities. [...]
At its best, American society becomes a web of individual and communal partnerships in which PEOPLE LINK WITH ONE ANOTHER TO ACCOMPLISH COMMON PURPOSES OR TO CREATE A COMMON ENVIRONMENT WITHOUT FALLING INTO COLLECTIVISM OR ALLOWING INDIVIDUALISM TO DEGENERATE INTO ANARCHY.

The Covenant Idea and the Federal Principle

The creation of the American federal system was, at one and the same time, a new political invention and a reasonable extension of an old political principle; a considerable change in the American status quo and a step fully consonant with the particular political genius of the American people. Partly because of their experiences with the model before them and partly becasue of the theoretical principles they had derived from the philosophic traditions surronding them, the American people rejected the notions of the general will and the organic state common among their European contemporaries. Instead, they built their constitutions and institutions on the covenant principle, a very different conception of the political order and the one most conducive to the theory and practice of federalism.
This notion of covenant, of a lasting yet limited agreement between free men or between free families of men, entered into freely by the parties concerned to achieve common ends or to protect common rights, has its roots in the Hebrew Bible. There the covenant principle stands at the very center of the relationships between man and God and also forms the basis for the establishment of the holy commonwealth. The covenant idea passed into early Christianity only after losing its political implications. Its political sense WAS RESTORED DURING THE PROTESTANT REFORMATION, PARTICULARLY BY THE PROTESTANT GROUPS INFLUENCED BY CALVIN AND THE HEBREW BIBLE, the same groups that dominated the political revolutionary movements in Britain and America in the seventeenth and eighteenth centuries. Much of the American reliance upon the covenant principle stems from the attempts of religiously-inspired settlers on these shores to reproduce that kind of covenant in the New World and to build their commonwealths upon it. The Yankees of New England, the Scotch-Irish of the mountains and piedmont from Pennsylvania to Georgia, the Dutch of New York, the Presbyterians, and to a lesser extent, the Quakers and German Sectarians of Pennsylvania and the Middle States were all nurtured in churches constructed on the covenant principle and subscribing to the federal theology as the means for properly delineating the relationship between man and God (and, by extension, between man and man) as revealed by the Bible itself.
By the middle of the eighteenth century, however, the covenant idea had been plucked from its religious roots and secularized by men like Hobbes, Locke, and Rousseau. They transformed it into the concept of the SOCIAL COMPACT, the freely-assumed bond between man and man that lifted men out of an unbearable state of nature and into civilization. In the Lockean view widely admired by Americans, it was this social compact that made popular government possible.

Weber, always Weber

A menudo escuchamos decir que los problemas que nos acucian actualmente en estos tiempos de crisis son todos ellos derivados del sistema económico dominante: el capitalismo. Según esta percepción, el capitalismo es el origen de todos los males que se abaten sobre el hombre y solo su eliminación y sustitución por un sistema “más justo” puede salvarnos a todos de la catástrofe.

No estoy de acuerdo con este análisis.

En primer lugar, habría que explicar qué es el capitalismo, porque me parece que existe una gran confusión sobre este concepto y no pocas veces se emplea de forma errónea. Para ello, voy a ayudarme de un libro que salió hace ya muchos años, pero que no ha sido superado por nadie a la hora de explicar qué y cómo debemos entender el capitalismo. El libro es: La ética protestante y el espíritu del capitalismo (Die protestantische Ethik und der 'Geist' des Kapitalismus) del economista y sociólogo alemán Max Weber (Erfurt, 21 de abril de 1864 – Munich, 14 de junio de 1920) que recoge una serie de ensayos de este autor sobre el asunto escritos entre los años 1904 y 1905.

Para mis citas utilizaré la traducción española de la ed. Península (Barcelona, 1969) a cargo de Luis Legaz Lacambra.

Empecemos por delimitar lo que es el capitalismo, o dicho de otra forma, sepamos de entrada lo que NO es capitalismo (la negrita es mía). Además, he hecho algunas apostillas al texto (en rojo) para que quede más clara la exposición.

«’Afán de lucro’ (Erwerbstrieb), ‘tendencia a enriquecerse’ (Streben nach Gewinn), sobre todo a enriquecerse monetariamente en el mayor grado posible, son cosas que nada tienen que ver con el capitalismo. Son tendencias que se encuentran [han tenido y tienen] por igual en los camareros, los médicos, los cocheros, los artistas, las cocottes, los funcionarios corruptibles, los jugadores, los mendigos, los soldados, los ladrones, los cruzados: [se puede decir]: en all sorts and conditions of men, en todas las épocas y en todos los lugares de la tierra, en toda circunstancia que ofrezca una posibilidad objetiva de lograr una finalidad de lucro [donde sea como sea que se diera y se dé la posibilidad objetiva para ello]. Es preciso, por tanto [en aras de la corrección histórica], abandonar de una vez para siempre un concepto [una definición] tan elemental como ingenuo del capitalismo, con el que nada tiene que ver (y mucho menos con su “espíritu”) la “ambición” [Erwerbsgier = el afán de lucro], por ilimitada que ésta sea [no es lo que define en absoluto el capitalismo]; por el contrario, el capitalismo debería considerarse [identisch sein = identificarse] precisamente como el freno [Bändigung = represión, contención] o, por lo menos, como la moderación racional de este impulso irracional lucrativo. Ciertamente, el capitalismo se identifica con la aspiración a la ganancia [beneficio] lograda con el trabajo [Betrieb = empresa, impulso] capitalista incesante y racional, [nach = a] la ganancia siempre renovada [beneficio reiterado], a la ‘rentabilidad’. Y así tiene que ser; dentro de una ordenación [orden] capitalista de la economía, todo esfuerzo individual no enderezado [empresa capitalista particular no orientada] a la probabilidad de conseguir una rentabilidad está condenado al fracaso».

»Erwerbstrieb«, »Streben nach Gewinn«, nach Geldgewinn, nach möglichst hohem Geldgewinn hat an sich mit Kapitalismus gar nichts zu schaffen. Dies Streben fand und findet sich bei Kellnern, Aerzten, Kutschern, Künstlern, Kokotten, bestechlichen Beamten, Soldaten, Räubern, Kreuzfahrern, Spielhöllenbesuchern, Bettlern: - man kann sagen: bei »all sorts and conditions of men«, zu allen Epochen aller Länder der Erde, wo die objektive Möglichkeit dafür irgendwie gegeben war und ist. Es gehört in, die kulturgeschichtliche Kinderstube, daß man diese naive Begriffsbestimmung ein für allemal aufgibt. Schrankenloseste Erwerbsgier ist nicht im mindesten gleich Kapitalismus, noch weniger gleich dessen »Geist«. Kapitalismus kann geradezu identisch sein mit Bändigung, mindestens mit rationaler Temperierung, dieses irrationalen Triebes. Allerdings ist Kapitalismus identisch mit dem Streben nach Gewinn, im kontinuierlichen, rationalen kapitalistischen Betrieb: nach immer erneutem Gewinn: nach »Rentabilität«. Denn er muß es sein. Innerhalb einer kapitalistischen Ordnung der gesamten Wirtschaft würde ein kapitalistischer Einzelbetrieb, der sich nicht an der Chance der Erzielung von Rentabilität orientierte, zum Untergang verurteilt sein.

Fíjate bien en dos cosas. Por un lado, el Sr. Weber nos dice que el capitalismo no se caracteriza principalmente por el "ánimo de lucro", ya que ésta es una tendencia humana ampliamente compartida. Y por otro, afirma que, contra la opinión de muchos, el capitalismo es precisamente un sistema económico que refrena este ánimo de lucro individual, y lo refrena porque "racionaliza" el acto económico en el sentido que lo somete al principio de rentabilidad pero dentro de una compleja organización basada en el trabajo libre de sus miembros.

Contra la democràcia assembleària

Segueixo, como qualsevol ciutadà preocupat pel seu país, l'evolució del moviment que anomenen del 15-M o dels "indignats" i cada vegada trobo més raons per estar en contra seu. Ja no és solament la ingenuïtat de les propostes que fan, sinó sobretot que moltes d'elles van dirigides directament a destruir el sistema democràtic tal i com s'entén al món civilitzat, és a dir, la democràcia parlamentària de la que gaudim a Espanya. És curiós: volen matar la llibertat en el nom de la democràcia. Fins a aquest punt ha arribat la inconsciència!

Una de les propostes que més ressò ha tingut entre els indignats i que ha arribat amb força als mitjans de comunicació és aquella que propugna una "democràcia real" basada en la participació activa de tots els ciutadans en les assemblees que se celebren a diari i on es voten totes les iniciatives que s'hi presenten. Això per a ells és el súmmum de la democràcia i és el que demanen que sigui la democràcia espanyola, que esdevingui una mena de democràcia assembleària, on tothom pugui dir la seva i al final es voti i surti aprovada l'opció (proposta) que més vots obtingui. Fàcil. Democràcia directa, oi? Doncs, no. Lluitar contra aquesta falàcia de la democràcia assembleària no és gens fàcil, sobretot quan hom considera que la democràcia és la llibertat que té qualsevol individu en fer el que vulgui. I això és precisament –i ho dic ben alt– l 'antesala del caos. Per què?

Perquè si posem a tot el conjunt de ciutadans a prendre decisions sobre tots els aspectes de la vida quotidiana, aviat ens adonarem que la gent vota el que vol i no pas el que deu. Això és obvi: ningú mai no votarà ni acceptarà una proposta que vagi en contra dels seus interessos més propers, ja no diguem de les seves filies més peregrines. A poc a poc una assemblea així no trigarà gaire en lliscar cap al populisme. És a dir, l’assemblea serà dominada per aquells oradors que millor parlin, que millor mostrin les seves propostes i, sobretot, que diguin les coses que l’assemblea vol sentir, i no pas les que cal sentir. Aquest serà el primer efecte perceptible.

Però més enllà del populisme o de la lentitud en prendre decisions, es produeix també un efecte encara més devastador. La identificació de tots els ciutadans amb el conjunt de decisions preses per l’assemblea fa que quan aquestes decisions resultin errònies no hagi alternativa possible, ja que tota la culpa recaurà en el conjunt de la ciutadania. No hi ha marge per a l’alternança que sí garanteix el sistema representatiu. D’aquesta manera és probable que la democràcia assembleària acabi buscant culpables fora de si mateixa (ja saps que poques vegades les persones accepten els seus errors i sempre tendeixen a donar les culpes a altri).

Això, justament això és el que va passar a Atenes a finals del segle V a.C. Per a qualsevol lector interessat li aconsello que llegeixi La guerra del Peloponnès escrita per Tucídides, on queda ben palès el mal que va fer la democràcia atenesa al seu propi poble en prendre mesures cada vegades més irreflexives i més allunyades de la prudència que tot govern ha de mostrar. L'assemblea legislativa atenesa, sense el fre de Pèricles, va actuar com una massa de votants irresponsables. Si les decisions haguessin estat preses per representants polítics, com a mínim, haguesin estat més allunyades de la visceralitat que provocava la guerra. Per això, penso que la democràcia (com a sistema) no neix a Atenes, sinó a l’Anglaterra del segle XVII de la mà del moviment protestant. Encara que en ambdòs casos diem que són democràcies (també diem que hi ha la monarquia absoluta i la monarquia parlamentària, i totes dues són ben diferents), la democràcia assembleària atenesa per la seva tendència al desordre i a buscar culpables no va tenir continuïtat en el temps i molts ciutadans la van identificar amb un règim poc estable i caòtic. En canvi, la democràcia parlamentària anglesa ja és una democràcia plena que perdura en el temps perquè accepta precisament el principi de la representativitat, que és fruit de la pròpia naturalesa de les esglésies protestants (d’arrel calvinista), en les quals pastors i ancians són triats pel grup de fidels. D’aquesta manera es produeix una evolució natural: es comença elegint el predicador de la teva església i acabes escollint el president del govern del teu país. Aquesta és la lliçó de la història. Cal tenir-la en compte.

Ara em dius: escolta, però el que demanen els indignats és més participació, és que potser no estàs d’acord amb això? Responc: I tant que estic d’acord amb elevar el grau de participació de la ciutadania en el sistema democràtic. Però aquesta participació ja està garantida per les nostres lleis. Qualsevol persona pot associar-se amb d’altres i formar un grup, una associació o un partit polític per defensar les seves idees, creences, etc. És més, de vegades no cal formar un partit polític per defensar algunes idees, n’hi ha prou amb fer-te soci d’una associació de consumidors, de defensa de la natura, i altres d’aquest tipus que conformen l’anomenada societat civil, pagar una quota (això sempre, recorda-ho) i gaudir plenament de la democràcia liberal o parlamentària.

També es pot fer pressió als partits polítics hegemònics votant altres formacions polítiques, perquè el fet que hagi actualment uns partits polítics no vol dir que siguin partits eterns. Enlloc està escrit que el PP o el PSOE hagin d’estar aquí sempre. En democràcia, els partits polítics també desapareixen, sobretot, quan no connecten amb els electors i esdevenen organitzacions endogàmiques (és a dir, el que està passant actualment amb els partits polítics espanyols). No estic d’acord amb la idea de que el sistema parlamentari necessita de dos partits polítics forts. Tal i com van les coses a Espanya, pot passar que un partit polític entri en declivi i el seu lloc sigui ocupat ràpidament per altres formacions. Així és la democràcia parlamentària i així és com evoluciona. Tot ho altre és caure en el fatalisme o pitjor encara, defensar la violència per canviar les coses. Millor no continuar per aquesta via...

Parte I: Reflexiones sobre la democracia

Hace algún tiempo que leí este artículo de John Snyder y fue muy gratificante comprobar que había alguien en el mundo –aunque estuviera tan lejos– que había llegado a las mismas conclusiones que yo, si bien por otras vías. Nunca se ponderará bastante lo que supuso la Reforma en la evolución política de Europa y Norteamérica, pero realmente su incidencia en el nacimiento del sistema democrático, tal y como nosotros lo conocemos actualmente, fue decisiva y marca un antes y un después en la evolución de los países que adoptaron los principios reformados. Por eso, me ha parecido oportuno traducir el artículo del Sr. Snyder, para que más gente en España tenga una idea clara de los fundamentos de nuestra sociedad.

Fuente: John Snyder. Thoughts on Democracy. Part one. = Reflexiones sobre la democracia. 1a Parte.

¿Alguna vez os habéis preguntado por qué la libertad política y religiosa apareció por primera vez, según parece, en el seno de la civilización cristiana? Quizás nunca habíais reparado en ello hasta el momento. Pero ya puestos, ¿alguna vez os habéis planteado por qué el desarrollo de la democracia liberal ha sido consecuencia directa del cristianismo protestante de los siglos XVI y XVII?

Permitidme que os dé una breve lección de historia. No es una historia «políticamente correcta» ni es la adoptada por la intelectualidad multiculturalista o la izquierda política. Pero aún así es la pura verdad.

La primera democracia de éxito que apareció en la historia del mundo fue Inglaterra. Sí, ya sé que seguramente habéis oído decir que fue Atenas, pero ese primer experimento político desapareció en el polvo de la historia dos mil años antes de que la Revolución Puritana estableciera el primer estado liberal y democrático perdurable. Antes de que el parlamentarismo eclosionara bajo los puritanos, nadie había dado realmente con la idea adecuada de democracia. Fueron John Locke, Sam Rutherford y Juan Calvino los auténticos progenitores de la democracia liberal, no Pericles o Temístocles.

Es verdad que la democracia ateniense fue la primera en el tiempo, pero no duró mucho. De hecho, fue un completo fiasco. Mientras que el éxito de los países modernos, tales como los Estados Unidos e Inglaterra, es el resultado –según la opinión de la mayoría– de sus instituciones políticas, en el caso de Atenas hay poderosos argumentos para pensar que su éxito cultural se produjo a pesar de su régimen democrático. De hecho, los arquitectos de la constitución norteamericana tuvieron en cuenta la experiencia ateniense, pero como ejemplo… ¡de lo que no se tenía que hacer! Si bien es cierto que las piezas teatrales y la filosofía de la Edad de Oro ateniense sobrevivieron, no es menos cierto que su experimento político no sobrevivió y apenas duró un corto período de tiempo.

La verdad es que hasta la Revolución Puritana en Inglaterra

, la democracia fue rechazada de plano por toda la gente instruida que la consideraba una monstruosidad política. Platón, que es el padre indiscutible de la filosofía occidental, escribió su obra más importante, La República, como un alegato en contra de la democracia. De hecho, todo su proyecto abogaba por un estado construido en base a una jerarquía de la virtud, para que la despreciable fantasía y locura de la «gente» no arruinara la vida honesta y las libertades de su amada Atenas. Por mucho que divaguen los sabelotodo en las universidades, antes de la llegada de los puritanos, la «democracia» era una palabra realmente maldita. Y con razón; no pudo hacer gala de mucha virtud cuando tuvo ocasión de poner en práctica la prudencia. Puede que recuerdes a Sócrates, tal vez el maestro secular más importante que hubo entre el tiempo de Moisés y de Jesús, el cual fue condenado a beber cicuta en base al voto de la mayoría de los reunidos en el Areópago de Atenas.

En la misma línea, el propio Jesucristo fue condenado por una simple votación a viva voz cuatrocientos años más tarde en el centro de Jerusalén. No es un dato muy positivo.

He llamado vuestra atención sobre estos hechos para clarificar algunas cosas que han sido deliberadamente oscurecidas por nuestras actuales universidades seculares. La democracia, antes de formar parte integrante de la mentalidad calvinista, fue un completo fracaso. A pesar de todas las pretensiones y aseveraciones en contra que reivindican la democracia como producto de la Ilustración o el Renacimiento, lo cierto y verdad es que la democracia liberal es fruto única y exclusivamente de la Reforma protestante.

En la actualidad hay aproximadamente un centenar de democracias en el mundo con un grado de desarrollo dispar. Todas y cada una de ellas han recogido, directa o indirectamente, los fundamentos democráticos de los países que se sometieron a una reforma protestante, y muy especialmente, de los que adoptaron el protestantismo reformado llamado Puritanismo, es decir, el Calvinismo.

Para empezar, los Estados Unidos, Australia, Canadá y Nueva Zelanda son los herederos directos de esa gran tradición iniciada en Inglaterra. El modelo puritano tuvo algunos primos protestantes, los cristianos reformados de Holanda y los calvinistas de Suiza. Durante un breve pero glorioso período de tiempo, los hugonotes prosperaron en Francia y Bélgica hasta que fueron exterminados por la monarquía católica. Antes de 1800 las democracias del planeta se podían contar con los dedos de una mano y todas ellas eran indiscutiblemente protestantes y sus orígenes había que buscarlos en la cristiandad reformada.