A banda de les classes i disputes acadèmiques, Luther també expressà les seves idees teològiques mitjançant els sermons. De fet, la seva activitat com a predicador en aquest temps la podríem qualificar de frenètica si ens atenem a les seves pròpies paraules. Efectivament, en una carta dirigida el 26 d’octubre de 1516 al seu ja conegut amic, Joh. Lang, prior d’Erfurt, el Doctor s’expressa en aquests termes:
«Soc sermonaire al monestir, predicador durant els àpats [al refectori], també cada dia em reclamen perquè prediqui a la parròquia» (WABr 1:72, 6–8).
A partir dels seus sermons i de les obres que ja va començar a publicar aquests anys, mirarem de fer una radiografia de la seva primicera teologia. Primer analitzarem el contingut dels seus sermons. Segons algunes fonts, des de 1511 Luther havia assumit (diguem-ne per obligació) la funció de predicador entre els seus germans d’orde dins el monestir de Wittenberg, complint així el desig que li havia comunicat en persona el Vicari general, Staupitz. Desconeixem, però, la data exacta en què assumí oficialment el càrrec de Prädikatur a l’església municipal i parroquial de la ciutat (Stadt- und Pfarrkirche St. Marien). Podem conjecturar que això tingué lloc en el decurs de l’any 1514; el que sí sabem del cert, però, és que fou nomenat com a tal pel consell de la ciutat malgrat la seva reticència (cf. WA 103:10, 12–13) i que aquesta serà, fora de la universitat, l’única feina remunerada que tindrà durant molt de temps, almenys fins a la visitació de 1528. No cal dir que Luther donava molta importància a la funció predicadora dins l’Església. Així que, quan s’ho permetia la seva tasca de vicari de districte, el jove frare s’enfilava al púlpit per tal d’instruir els germans i parroquians partint de la lectura de les sagrades Escriptures. De fet, ell mateix es veurà, uns anys més tard, a mesura que avanci la seva obra reformadora, com un Eclesiastès cridat per Déu, a fi d’acomplir una missió sagrada: difondre la Paraula santa entre el poble. Per això no entenia que el clergat i els bisbes del seu temps haguessin estat tan negligents a l’hora de portar a terme una activitat que era consubstancial al ministeri pastoral.
En aquest volum hem seleccionat nou sermons que el Dr. Luther va pronunciar entre els anys 1516/17, els quals ens poden ajudar, si més no, a confegir una idea ben clara de les qüestions teològiques que li ocupaven i preocupaven durant aquells primers anys. Podríem dir, per tant, que els seus sermons reflecteixen, com cap altre gènere, les fluctuacions de la seva incipient teologia. Així, des del 2 de juliol de 1516 fins al 24 de febrer de 1517, Luther va pronunciar una sèrie de sermons al voltant dels Deu Manaments en què criticava la pietat convencional de l’Església establerta i insistia en la necessitat que el pecador s’autoacusés davant Déu i confessés amb humilitat els seus pecats. Un bon exemple d’això el podem trobar al Sermó de X. diumenge després de la Trinitat (27/07/1516). En efecte, tot parlant sobre el primer manament, l’agustí apunta que, paradoxalment, la humilitat del pecador (que reconeix la seva culpa i cerca el perdó) es demostra quan hom s’allunya de Déu exteriorment, i en canvi, s’apropa a Déu interiorment. D’aquesta manera el teòleg blasma l’home orgullós, que es caracteritza sobretot per voler semblar just i sant davant els homes, prescindint de Déu. Així que, tant reprovables són aquells que viuen obertament contra la llei, com aquells que diuen complir-la, encara que atribueixin aquesta capacitat a la gràcia. Només els que abandonen la seva pròpia justícia i confessen que són pecadors mancats de gràcia són els realment humils i, per a Luther, l’exemple de la relació correcta amb Déu. La humilitat no és un mitjà per assolir la justícia, sinó més aviat l’expressió del veritable coneixement de la condició humana (cf. Grane 1975: 71).
Veiem, doncs, que Luther aprofitava l’oportunitat que li conferia el púlpit per anar introduint bocins de la seva teologia i, d’aquesta manera, instruir el poble en la doctrina cristiana tal i com ell l’ensenyava des de la càtedra de la universitat, i tal i com ell l’havia experimentada en la pròpia carn durant els anys de frare agustí. Per això, el que els entesos anomenen la ‘teologia de la humilitat’ impregnava tot el seu discurs, tant davant els seus deixebles de la universitat (sigui interpretant els salms o sigui comentant les epístoles paulines), com davant els seus feligresos de la parròquia (segons hem vist en el sermó citat més amunt). De fet, en aquell moment de la seva vida, Luther tenia cada vegada més clara la idea que la vida santa i perfecta dels monjos era del tot qüestionable. Imaginem per un instant com de terrible devia ser per a ell haver arribat a aquesta conclusió; però, sent honest amb si mateix i després de moltes cabòries, devia assumir que la lectura meditada de la Bíblia li menava a aquesta conclusió. Així, de cop i volta, la via de salvació en què havia cregut d’ençà que va prendre l’hàbit, s’esfondrava. Calia, per tant, tornar a col·locar de forma correcta les peces sobre el tauler. L’home, amb humilitat, havia de reconèixer-se com a mer pecador i deixar que Déu fos realment Déu (cf. WA 2:690, 16). El primer pas per esdevenir just davant Déu és, paradoxalment, admetre el judici de Déu que ens condemna, perquè davant Déu tots som pecadors! Per això el perdó dels pecats i la justificació només poden venir de Déu, i aquí no pot haver-hi mai cap col·laboració entre l’home i Déu. Així doncs, segons aquest reconeixement de la pròpia indignitat per part del creient, que no és altra cosa que l’acceptació plena del Iudicium Dei, Luther proclama al Sermó del dia de sant Tomàs (21/12/1516) que l’obra pròpia de Déu (que és precisament el perdó dels pecats i la justificació), s’acompleix quan Déu totpoderós concedeix al pecador humiliat i confés la seva gràcia per mitjà de Jesucrist, el seu fill, que va oferir una gran mostra d’humilitat quan va fer-se carn. En resum, la humilitas no només és el requisit necessari per a la justificació, sinó que també passa a ser el fruit de la fides. Humilitat i fe són sovint emprats per l’agustí com a sinònims, o millor dit, com a dues cares d’una mateixa moneda. Per això no és d’estranyar que el Doctor identifiqués la humilitas fidei com el requeriment ineludible que provocava en el creient un judici de sincer penediment.
En aquest ordre teològic, en què la seva pròpia experiència contribuïa a emfasitzar la incapacitat de l’home, és natural que Luther refusés de pla les indulgències tal i com estaven plantejades en el seu temps. Així doncs, abans d’escriure les seves 95 tesis, el jove sermonaire ja havia criticat amb rotunditat la venda d’indulgències en algunes de les seves predicacions de l’any 1517. En efecte, a començament d’abril d’aquell any, Joh. Tetzel, el predicador de les indulgències papals i plenàries en nom de l’arquebisbe de Magúncia, va ser actiu a Jüterbog, a uns 35 kilòmetres de Wittenberg. Allà hi van acudir com «embogits i posseïts» (segons relatarà posteriorment l’agustí, cf. WATr 5:76, 13 i s.) moltíssims feligresos de la parròquia de Luther, amb el propòsit d’adquirir una d’aquelles butlles miraculoses. Després d’escoltar espaordit les exageracions que els creients havien sentit per boca de Tetzel, Luther, com a pastor que protegeix el seu ramat, es va sentir personalment interpel·lat, a fi de posar llum sobre una qüestió que encara no havia estat prou definida per cap decret doctrinal de l’autoritat eclesiàstica. Una d’aquestes primeres crítiques la tenim precisament al seu Sermó del dia de sant Maties (24/02/1517), en què Luther expressa el seu temor que la profusió d’indulgències provoqui entre els creients una falsa sensació de seguretat, de manera que hom cregui que un simple paper signat pel Papa concedeix el dret a pecar perquè lleva la culpa pels pecats.
A un altre lloc, en concret, al final del Sermó sobre les indulgències fet la vigília de la consagració de l’església (¿maig de 1517?), Luther remarca que «l’autèntica contrició és un requisit previ» per rebre les indulgències en la forma deguda. Aquí s’aprecia com Luther separa de manera radical la justificació de l’àmbit del penediment, ja que al llarg de tot el sermó no parla ni una sola vegada de la fe. Així, el veritable penediment es produeix quan l’home reconeix els seus pecats i els odia «per amor a la justícia i al càstig, ja que desitja que la justícia que ha estat infringida sigui venjada». En aquesta situació, el pecador realment penedit, és a dir, aquell d’ànima contrita, no demana pas indulgències, sinó més aviat la creu, el càstig; un càstig que les indulgències volen matusserament evitar. Una cosa, doncs, estava clara per a ell: mai un paper, encara que hagués estat signat per un àngel del cel en persona, podia esborrar de soca-rel el pecat original, és a dir, la naturalesa pecaminosa de la persona. Per tant, les indulgències signades pel Papa només podien llevar la pena temporal (reatus pœnae) imposada per l’Església a través de clergues i sacerdots, però mai la culpa derivada del pecat (reatus culpae), la qual era indestriable de la naturalesa humana. A més, l’agustí criticava, en altres indrets, la visió mercantilista en què havia caigut l’anomenat «tresor dels mèrits de Crist i dels sants», base teològica de l’eficàcia de les indulgències. Sobre això hi tornarem més endavant.
