Els debats acadèmics (disputationes)

     A banda de les seves classes de teologia, Luther, com a professor titular de la Universitat de Wittenberg, participava de forma habitual en les disputacions o debats acadèmics que s’hi celebraven. Si tenim en compte la importància que van assolir algunes d’aquestes disputacions en el desenvolupament i la transmissió de les seves idees teològiques, és normal que les haguem inclòs en aquest volum i les examinem amb una mica més de detall, concretament aquelles que es van portar a terme en ocasió de dues cerimònies de graduació, les quals eren ben diferents d’aquelles que solien celebrar-se setmanalment com a exercicis pràctics durant el període lectiu ordinari. Així doncs, les anomenades disputationes de graduació eren, en aquell temps, una activitat acadèmica reglamentada dins el funcionament normal de les universitats, i vindrien a ser com les tesis doctorals o tesines de llicenciatura que es llegeixen i defensen avui dia a les universitats, és a dir, un exercici curricular de compliment obligat per part dels estudiants que aspiraven a obtenir una titulació o grau universitari. Per regla general, eren els deixebles més sobresortints els que solien ser convidats a defensar unes determinades proposicions durant la discussió, on havien de posar en pràctica les seves habilitats en l’art de la lògica i de la dialèctica davant d’un tribunal examinador, que estava format per professors i doctors del claustre universitari sota la presidència d’un d’ells. S’ha de fer notar també que era pràctica habitual, com en les tesis d’avui dia, que el tema a debatre fos suggerit per un dels professors que havia donat classe a l’educand, el qual, en certa manera, assumia la funció de ponent de la disputa plantejada.

     A llarg terme, les disputacions fetes a la Universitat de Wittenberg van guanyar un pes enorme en la formació curricular dels estudiants, i Luther sempre va insistir a tractar-hi temes candents del moment com a mètode per arribar a esbrinar la veritat. En el període que ens ocupa, 1516–1517, dos són les disputacions de graduació que es van celebrar a Wittenberg i que van comptar amb la decidida participació del Doctor, a saber: 1) La qüestió exposada sobre la capacitat i la voluntat de l’home sense la gràcia, celebrada el 25 de setembre de 1516 i defensada per Bartholomäus Bernhardi de Feldkirch (†1551) a fi d’obtenir el grau de batxiller sentenciari; i 2) La disputa contra la teologia escolàstica, celebrada el 4 de setembre de 1517, les 97 tesis de la qual van ser argüides per Franz Günther de Nordhausen (†1528), per tal d’obtenir el grau de batxiller bíblic. Veiem, doncs, quin fou el context i la finalitat de cadascuna d’elles.

1) La disputa sobre la capacitat i la voluntat de l’home sense la gràcia

     Aquesta disputació fou plantejada per Luther i Bernhardi per donar a conèixer la nova doctrina que es coïa a la Universitat de Wittenberg des de feia ja un temps. Tinguem en compte que Bernhardi recopilà les seves tesis a partir de la lectura que Luther havia fet a les seves classes de la Carta als Romans entre els anys 1515/16. L’objectiu principal d’aquesta disputació era restaurar en el seu lloc correcte el paper que jugaven el pecat i la gràcia en la salvació de l’home, ja que, influïts per la filosofia aristotèlica, els doctors escolàstics defensaven que el pecat original i els pecats mortals podien ser llevats tot fent bones obres i que l’home podia ‘per si sol’ amar Déu per sobre de totes les coses i complir amb la llei. Contra aquesta idea, Luther objectava: si això fos així, de què serviria la gràcia divina? Per a ell, el pecat original roman en l’home durant tota la vida, per això tota la vida del cristià és penitència. L’home depèn completament de la gràcia de Déu per salvar-se, i no pot fer res de bo mitjançant el seu propi esforç en aquest sentit. Sense la gràcia divina l’home no pot complir ni una coma de la llei. Com veurem més avall, totes les capacitats humanes han de ser destruïdes (annihilatio) abans que hi pugui actuar l’amor envers Déu.

     La disputa, doncs, aborda la qüestió antropològica que Luther havia tractat a bastament a les seves classes sobre la Carta al Romans, i no deixa de ser una aplicació rigorosa de la teologia que es desprèn dels escrits anti-pelagians de sant Agustí. La conclusió de la disputa és clara: cap home pot complir amb els manaments de Déu si abans no ha estat pres per la gràcia divina. I tampoc no pot preparar-se per rebre la gràcia pel seu propi voler (ex puris naturalibus), ja que roman sota el jou del pecat. Bernhardi nega el lliure albir de l’home i afirma que la justificació s’esdevé quan Déu no l’imputa el pecat. Per tant, les tesis de Bernhardi ataquen explícitament la posició nominalista del facere quod in se est, és a dir, aquella que sosté que l’home, fent el que hi ha al seu interior, és capaç de preparar-se de congruo per rebre la gràcia. De fet, l’aspirant a batxiller sentenciari, argumenta amb un bon grapat de cites bíbliques (cf. Rm 8,20) que l’home, quan fa el que li surt de dins, no fa altra cosa que pecar, car és esclau del pecat.

     Un cop defensades, les tesis foren enviades a Erfurt per un col·lega de Luther, el professor Nikolaus von Amsdorf (†1565), a fi de saber l’opinió que en tenien els antics professors de Fra Martí. Evidentment, la rebuda a Erfurt, plaça forta dels seguidors del nominalista Gabriel Biel (†1495), no fou gens bona, i més aviat van causar sorpresa i certa irritació entre el claustre de la Facultat de Teologia. Malgrat aquesta desaprovació, l’agustí va continuar els seus atacs contra l’aristotelisme i la teologia representada per Biel, perquè havia arribat a la conclusió que en la doctrina central de la justificació i la gràcia els escolàstics pensaven igual que Pelagi (c. †422). Tot el contrari és el que va passar a la Universitat de Wittenberg. En efecte, arran d’aquesta disputació, alguns professors de la universitat, com ara el propi Amsdorf, es van adherir a les idees de Luther, van deixar d’estudiar Jeroni (†420), Escot (†1308) o Biel, i van passar a llegir Agustí i la Bíblia. Un altre professor, Andreas Bodenstein de Carlstadt (†1541), va refusar en un primer moment les tesis de Bernhardi i es va oposar obertament a les idees innovadores de Luther. Tanmateix, després d’estudiar amb cura Agustí, va haver de reconèixer que el seu jove col·lega tenia raó. El març de 1517 Carlstadt va presentar 151 tesis, en les quals adoptava sense embuts la teologia de sant Agustí i, per tant, de Luther. Per això Fra Martí estava realment exultant: «la nostra teologia i sant Agustí –escrigué al seu amic Joh. Lang (†1548)– progressen força bé i, amb l’ajut de Déu, senyoregen a la nostra universitat» (cf. WABr 1:99, 8–9). Des de la seva perspectiva, la teologia escolàstica s’havia allunyat de Déu i del missatge evangèlic del cristianisme, havia adoptat com a referent la filosofia natural aristotèlica i no pas la Bíblia, de tal manera que la teologia s’havia convertit en filosofia especulativa i Déu havia esdevingut una mena de causa incausada que, en substància, ajudava l’home en la seva salvació quan aquest feia bones obres (meritum de congruo) per merèixer la seva ajuda en forma de gràcia divina (gratia gratum faciens). Tot plegat una follia extrabíblica! Calia, per tant, tornar a posar Déu i la Bíblia al centre de l’estudi teològic. El segon embat contra l’escolàstica encara fou més contundent.

2) La disputa contra la teologia escolàstica

     En aquesta disputa és Luther qui pren les regnes de l’argumentació i posa en el seu punt de mira l’occamisme (o sigui, el nominalisme1) en què ell mateix havia estat educat. I també són posats a la diana: J. Duns Escot, Pierre d’Ailly (†1420) i Gabriel Biel, que és el més citat de tots i, per tant, el més criticat, sobretot per les opinions contingudes a la seva obra capital i més influent: Epitome et Collectorium ex Occamo super IV libros sententiarum (1501), en relació amb a la voluntat de l’home, el bé i la capacitat humana per fer el bé. De fet, Luther ja havia dit en alguna ocasió que les ensenyances de Biel eren bones, excepte quan parlava de la gràcia, l’amor, l’esperança, la fe i les virtuts (cf. WABr 1:66, 32–34).

     La disputa comença amb una ferma defensa dels postulats teològics de sant Agustí: l’home, sense la gràcia, és incapaç de voler o de fer res que no sigui el mal. L’home no té lliure albir i, per tant, és incapaç de complir els manaments divins amb les seves pròpies forces. L’actus amicitiae (l’amor de l’home envers Déu) no procedeix de la naturalesa, sinó de la gràcia que habilita la conversió de l’home, mentre que l’actus concupiscentiae (l’amor envers el benefici propi) prové de la naturalesa i és del tot reprensible: no pot corregir-se per la virtut de l’esperança. Després Luther escomet la doctrina del mèrit com a fonament de l’esperança tal i com l’havia formulada Biel: no pot haver-hi, per part de l’home, cap preparació per rebre la gràcia. Així, l’actus amicitiae no pot considerar-se com una disposició a la gràcia: l’única preparació prové de Déu i no és altra que la predestinació divina. Les tesis lutheranes abunden en la crítica a l’escolàstica. No hi ha una moralitat natural vàlida, com propugna la filosofia d’Aristòtil: la raó humana no és la facultat escaient per reconèixer el bé i la voluntat humana tampoc no és capaç de fer-lo, perquè la naturalesa no té ni un judici recte ni bona voluntat. Per tant la filosofia moral no té cabuda en el marc de la doctrina cristiana, de manera que tant la lògica com la metafísica aristotèliques són inaplicables, estranyes a la teologia.

     Després de la crítica a l’aristotelisme, el Doctor torna a carregar contra Biel, i afirma que la gràcia divina mai no és ineficaç i l’obediència mai no s’esdevé sense la gràcia. Com veurem també en altres llocs, Luther sempre s’afanya per preservar la voluntat omnipotent de Déu (sc. de potentia Dei absoluta) enfront de qualsevol pretensió de poder de la voluntat humana. Cap al final, l’agustí insisteix: l’home natural és incapaç de complir la llei, i només pot aconseguir-lo en un estat de gràcia, perquè la gràcia reconcilia la llei i la voluntat. La gràcia, és a dir, el do gratuït de Déu a l’home per ajudar-lo a complir els manaments i salvar-lo, és necessària per tal que la voluntat humana pugui estimar Déu i ho faci per sobre de totes les coses. Les tesis acaben dient que estimar Déu significa odiar-se un mateix, i que cal estimar no només el que Déu ha ordenat, sinó també el que Déu vol. Com veiem, tota la disputa gira al voltant de la voluntat i l’amor, les dues nocions anaven plegades, atès que, per als nominalistes de la via moderna, l’amor era una qüestió de voluntat (cf. Grane 1962: 43–46).

     L’agustí era conscient de la importància doctrinal d’aquesta disputa i des del primer moment va ansiejar que tingués la màxima difusió possible. En aquest sentit, estava especialment interessat en què les seves paradoxes (com ell les anomenava) arribessin, com més aviat millor, a mans dels seus antics professors d’Erfurt, i així s’ho va fer saber i encomanar per carta al seu amic i prior dels agustins d’Erfurt, Joh. Lang, aquell mateix dia:

«Així que treu-me de tanta incertesa tan aviat com puguis. A més, et prego que lliuris les tesis als meus mestres, i certament, reverends Pares de la Facultat de Teologia i a tots aquells que ho creguis convenient, i que els facis saber que estic ben disposat per anar fins allà i sostenir una disputa pública amb ells sobre les meves tesis, ja sigui a la universitat o al monestir, perquè no vull que pensin que només xiuxiuejo aitals coses al meu racó.» (WABr 1:103, 10–14)

     A través d’aquestes dues disputes, hom pot copsar que Luther, en un principi, més que una reforma, pretenia un canvi en els estudis teològics, en el sentit de fer-los més supeditats a la Bíblia i als Pares de l’Església (en especial, a sant Agustí). Però, en atacar el nominalisme, és evident que el Doctor va establir una nova comprensió de l’home (dominat pel pecat i incapaç de fer res de bo) i una nova relació home-Déu, en la qual Déu és l’únic que porta la iniciativa (atorga la gràcia, perdona els pecats), mentre la voluntat de l’home resta totalment anul·lada.

1) La teologia nominalista de Guillem d’Occam (ca. †1349) defensava, entre altres coses, la possibilitat que l’home obtingués l’acceptació divina sense la gràcia de Déu, simplement en virtut de la seva capacitat moral natural (cf. Vignaux 1971: 107).

La teologia de la humilitat

     A banda de les classes i disputes acadèmiques, Luther també expressà les seves idees teològiques mitjançant els sermons. De fet, la seva activitat com a predicador en aquest temps la podríem qualificar de frenètica si ens atenem a les seves pròpies paraules. Efectivament, en una carta dirigida el 26 d’octubre de 1516 al seu ja conegut amic, Joh. Lang, prior d’Erfurt, el Doctor s’expressa en aquests termes:

«Soc sermonaire al monestir, predicador durant els àpats [al refectori], també cada dia em reclamen perquè prediqui a la parròquia» (WABr 1:72, 6–8).

     A partir dels seus sermons i de les obres que ja va començar a publicar aquests anys, mirarem de fer una radiografia de la seva primicera teologia. Primer analitzarem el contingut dels seus sermons. Segons algunes fonts, des de 1511 Luther havia assumit (diguem-ne per obligació) la funció de predicador entre els seus germans d’orde dins el monestir de Wittenberg, complint així el desig que li havia comunicat en persona el Vicari general, Staupitz. Desconeixem, però, la data exacta en què assumí oficialment el càrrec de Prädikatur a l’església municipal i parroquial de la ciutat (Stadt- und Pfarrkirche St. Marien). Podem conjecturar que això tingué lloc en el decurs de l’any 1514; el que sí sabem del cert, però, és que fou nomenat com a tal pel consell de la ciutat malgrat la seva reticència (cf. WA 103:10, 12–13) i que aquesta serà, fora de la universitat, l’única feina remunerada que tindrà durant molt de temps, almenys fins a la visitació de 1528. No cal dir que Luther donava molta importància a la funció predicadora dins l’Església. Així que, quan s’ho permetia la seva tasca de vicari de districte, el jove frare s’enfilava al púlpit per tal d’instruir els germans i parroquians partint de la lectura de les sagrades Escriptures. De fet, ell mateix es veurà, uns anys més tard, a mesura que avanci la seva obra reformadora, com un Eclesiastès cridat per Déu, a fi d’acomplir una missió sagrada: difondre la Paraula santa entre el poble. Per això no entenia que el clergat i els bisbes del seu temps haguessin estat tan negligents a l’hora de portar a terme una activitat que era consubstancial al ministeri pastoral.

     En aquest volum hem seleccionat nou sermons que el Dr. Luther va pronunciar entre els anys 1516/17, els quals ens poden ajudar, si més no, a confegir una idea ben clara de les qüestions teològiques que li ocupaven i preocupaven durant aquells primers anys. Podríem dir, per tant, que els seus sermons reflecteixen, com cap altre gènere, les fluctuacions de la seva incipient teologia. Així, des del 2 de juliol de 1516 fins al 24 de febrer de 1517, Luther va pronunciar una sèrie de sermons al voltant dels Deu Manaments en què criticava la pietat convencional de l’Església establerta i insistia en la necessitat que el pecador s’autoacusés davant Déu i confessés amb humilitat els seus pecats. Un bon exemple d’això el podem trobar al Sermó de X. diumenge després de la Trinitat (27/07/1516). En efecte, tot parlant sobre el primer manament, l’agustí apunta que, paradoxalment, la humilitat del pecador (que reconeix la seva culpa i cerca el perdó) es demostra quan hom s’allunya de Déu exteriorment, i en canvi, s’apropa a Déu interiorment. D’aquesta manera el teòleg blasma l’home orgullós, que es caracteritza sobretot per voler semblar just i sant davant els homes, prescindint de Déu. Així que, tant reprovables són aquells que viuen obertament contra la llei, com aquells que diuen complir-la, encara que atribueixin aquesta capacitat a la gràcia. Només els que abandonen la seva pròpia justícia i confessen que són pecadors mancats de gràcia són els realment humils i, per a Luther, l’exemple de la relació correcta amb Déu. La humilitat no és un mitjà per assolir la justícia, sinó més aviat l’expressió del veritable coneixement de la condició humana (cf. Grane 1975: 71).

     Veiem, doncs, que Luther aprofitava l’oportunitat que li conferia el púlpit per anar introduint bocins de la seva teologia i, d’aquesta manera, instruir el poble en la doctrina cristiana tal i com ell l’ensenyava des de la càtedra de la universitat, i tal i com ell l’havia experimentada en la pròpia carn durant els anys de frare agustí. Per això, el que els entesos anomenen la ‘teologia de la humilitat’ impregnava tot el seu discurs, tant davant els seus deixebles de la universitat (sigui interpretant els salms o sigui comentant les epístoles paulines), com davant els seus feligresos de la parròquia (segons hem vist en el sermó citat més amunt). De fet, en aquell moment de la seva vida, Luther tenia cada vegada més clara la idea que la vida santa i perfecta dels monjos era del tot qüestionable. Imaginem per un instant com de terrible devia ser per a ell haver arribat a aquesta conclusió; però, sent honest amb si mateix i després de moltes cabòries, devia assumir que la lectura meditada de la Bíblia li menava a aquesta conclusió. Així, de cop i volta, la via de salvació en què havia cregut d’ençà que va prendre l’hàbit, s’esfondrava. Calia, per tant, tornar a col·locar de forma correcta les peces sobre el tauler. L’home, amb humilitat, havia de reconèixer-se com a mer pecador i deixar que Déu fos realment Déu (cf. WA 2:690, 16). El primer pas per esdevenir just davant Déu és, paradoxalment, admetre el judici de Déu que ens condemna, perquè davant Déu tots som pecadors! Per això el perdó dels pecats i la justificació només poden venir de Déu, i aquí no pot haver-hi mai cap col·laboració entre l’home i Déu. Així doncs, segons aquest reconeixement de la pròpia indignitat per part del creient, que no és altra cosa que l’acceptació plena del Iudicium Dei, Luther proclama al Sermó del dia de sant Tomàs (21/12/1516) que l’obra pròpia de Déu (que és precisament el perdó dels pecats i la justificació), s’acompleix quan Déu totpoderós concedeix al pecador humiliat i confés la seva gràcia per mitjà de Jesucrist, el seu fill, que va oferir una gran mostra d’humilitat quan va fer-se carn. En resum, la humilitas no només és el requisit necessari per a la justificació, sinó que també passa a ser el fruit de la fides. Humilitat i fe són sovint emprats per l’agustí com a sinònims, o millor dit, com a dues cares d’una mateixa moneda. Per això no és d’estranyar que el Doctor identifiqués la humilitas fidei com el requeriment ineludible que provocava en el creient un judici de sincer penediment. 

     En aquest ordre teològic, en què la seva pròpia experiència contribuïa a emfasitzar la incapacitat de l’home, és natural que Luther refusés de pla les indulgències tal i com estaven plantejades en el seu temps. Així doncs, abans d’escriure les seves 95 tesis, el jove sermonaire ja havia criticat amb rotunditat la venda d’indulgències en algunes de les seves predicacions de l’any 1517. En efecte, a començament d’abril d’aquell any, Joh. Tetzel, el predicador de les indulgències papals i plenàries en nom de l’arquebisbe de Magúncia, va ser actiu a Jüterbog, a uns 35 kilòmetres de Wittenberg. Allà hi van acudir com «embogits i posseïts» (segons relatarà posteriorment l’agustí, cf. WATr 5:76, 13 i s.) moltíssims feligresos de la parròquia de Luther, amb el propòsit d’adquirir una d’aquelles butlles miraculoses. Després d’escoltar espaordit les exageracions que els creients havien sentit per boca de Tetzel, Luther, com a pastor que protegeix el seu ramat, es va sentir personalment interpel·lat, a fi de posar llum sobre una qüestió que encara no havia estat prou definida per cap decret doctrinal de l’autoritat eclesiàstica. Una d’aquestes primeres crítiques la tenim precisament al seu Sermó del dia de sant Maties (24/02/1517), en què Luther expressa el seu temor que la profusió d’indulgències provoqui entre els creients una falsa sensació de seguretat, de manera que hom cregui que un simple paper signat pel Papa concedeix el dret a pecar perquè lleva la culpa pels pecats.

     A un altre lloc, en concret, al final del Sermó sobre les indulgències fet la vigília de la consagració de l’església (¿maig de 1517?), Luther remarca que «l’autèntica contrició és un requisit previ» per rebre les indulgències en la forma deguda. Aquí s’aprecia com Luther separa de manera radical la justificació de l’àmbit del penediment, ja que al llarg de tot el sermó no parla ni una sola vegada de la fe. Així, el veritable penediment es produeix quan l’home reconeix els seus pecats i els odia «per amor a la justícia i al càstig, ja que desitja que la justícia que ha estat infringida sigui venjada». En aquesta situació, el pecador realment penedit, és a dir, aquell d’ànima contrita, no demana pas indulgències, sinó més aviat la creu, el càstig; un càstig que les indulgències volen matusserament evitar. Una cosa, doncs, estava clara per a ell: mai un paper, encara que hagués estat signat per un àngel del cel en persona, podia esborrar de soca-rel el pecat original, és a dir, la naturalesa pecaminosa de la persona. Per tant, les indulgències signades pel Papa només podien llevar la pena temporal (reatus pœnae) imposada per l’Església a través de clergues i sacerdots, però mai la culpa derivada del pecat (reatus culpae), la qual era indestriable de la naturalesa humana. A més, l’agustí criticava, en altres indrets, la visió mercantilista en què havia caigut l’anomenat «tresor dels mèrits de Crist i dels sants», base teològica de l’eficàcia de les indulgències. Sobre això hi tornarem més endavant.

Novedad editorial: Martín Lutero. Obras Reunidas, vol. 3: Cartas y Charlas de Sobremesa

 Martín Lutero

Obras reunidas 3. Cartas y charlas de sobremesa

Contenido

 Lutero epistológrafo

Cartas I (1507-1522): la redefinición de la doctrina

Cartas II (1522-1530): la expansión de la Reforma

Cartas III (1530-1546): la preservación de la nueva Iglesia

 

Tradición y originalidad de las Charlas de sobremesa

Los "taquígrafos" de Lutero: autores y fuentes 

Charlas de sobremesa (presentación por temas)

 

 

Las cartas y charlas de sobremesa luteranas son una fuente de información imprescindible para conocer en profundidad la personalidad y la trayectoria vital del reformador alemán. Tanto en unas como en otras encontramos al Lutero más íntimo y personal. Así, por ejemplo, las cartas que escribió a su esposa e hijos nos lo muestran como una persona cariñosa, jovial y de fina sensibilidad. Además, su relación epistolar con personalidades de la época (Erasmo, Melanchton, el papa León X, etc.) nos aporta valiosos detalles de la intrahistoria de la Reforma. Las charlas, por su parte, recogen las opiniones del líder carismático que fue. Locuaz y persuasivo, Herr Doktor habla sin cortapisas de lo divino y de lo humano, incluso de temas que nunca trató en ninguno de los escritos de su vasta obra.

Novedad editorial: Que Jesucristo nació judío (1523), edición bilingüe

 

En la primavera de 1523, salió a la luz Que Jesucristo nació judío, una obrita escrita en alemán, en la que el Dr. Martín Lutero por primera vez aborda la «cuestión judía» de una forma directa y no tangencial, como hasta entonces había hecho, ya que sus comentarios sobre los judíos casi siempre los había pronunciado en el ejercicio de su actividad exegética, como lector in Biblia. Es por eso que se le considera el primero de los Judenschriften luteranos. Uno de los objetivos que se propuso Lutero al escribir este libro fue, a instancias del duque de Anhalt, defenderse de las falsas acusaciones que los papistas lanzaron contra él en el trascurso de la Dieta de Núremberg, donde se decía que el doctor negaba la divinidad de Cristo y, por ende, la virginidad de María, por afirmar que Jesús era solo de la «simiente de Abraham», lo cual para muchos de sus adversarios era tanto como proclamar una nueva herejía. Pero, aparte de este objetivo que podríamos considerar de índole personal, el doctor también expresa en el prólogo de este tratado su deseo de convencer a «algunos judíos», con pasajes extraídos del Antiguo Testamento, de que Jesús era el verdadero Mesías que prometieron los profetas y que en Él se cumplían todas las profecías divinas.

Tischreden (Charlas de sobremesa)

1.    Cristo, el Dios de la alegría. Primavera 1533

[WATr 1, 243 (n. 522)]

«Es Cristo el Dios de la alegría, como con frecuencia manifiesta el texto: ‘Alegraos’, ‘Regocijaos’, etc. Así es Cristo. Porque tenéis un Dios propicio, que no os quiere apretar el gaznate. Un cristiano puede y debe ser muy jovial. Si no lo es, es que está tentado por el diablo. Cierto día, en mi huerto, cerca del lavadero, me sentía yo víctima de una viva tentación. Entonces me puse a cantar el himno: Cristo, te debemos alabanzas. Sin eso, allí mismo hubiera perecido».

2.    La divinidad de Cristo. 1531-1535

[WATr 1, 573 (n. 1159)]

«Los evangelistas y los apóstoles deliberadamente se han abstenido de llamar con claridad ‘Dios’ a Cristo, para que no les pudiera parecer a los judíos que se relegaba a su Dios, lo que hubiera proporcionado a los judíos la ocasión de perseguir a los apóstoles con el pretexto de que predicaban un nuevo Dios y querían relegar y suprimir el antiguo y verdadero Dios. Sin embargo, en todo momento aquellos atribuyen a Cristo obras divinas y omnipotencia, con lo cual están indicando veladamente que Cristo es Dios».

3.    El papel mediador y salvador de Cristo. 1 de enero-23 de marzo 1532

[WATr 2, 66 (n. 1351)]

«Únicamente por arte del cristianismo me aparto de los pecados, me desentiendo por completo de ellos y me vuelvo solo hacia la justicia de Cristo, de manera que sé que la piedad, los méritos, la inocencia y la santidad de Cristo son mías con la misma certeza con que sé que este cuerpo es mío. Vivo, muero y en mi muerte voy a Él, porque Él murió por nosotros y por nosotros volvió a resucitar. Yo no soy piadoso, pero Cristo sí lo es. En su nombre fui bautizado, recibo el santo Sacramento y soy un alumno del catecismo; Él es quien nos acoge, tan solo porque confiamos en Él».

Carta 118

118. A Wenceslao Link en Núremberg.

[Wittenberg, ca. 4 de mayo] 1527

Lutero comenta con acritud la última carta de Zwinglio y su tratado: Amica Exegesis i. e. expositio Eucharistiae negotii ad Martinum Lutherum [Exégesis amistosa, i.e. exposición del tema de la eucaristía para Martín Lutero, 1527). Evalúa una traducción de los profetas que se había publicado en Worms, menciona también su trabajo de traductor de los libros proféticos e informa sobre unos asuntos familiares. [Texto en latín; DeWette 3, 171-172; Enders 6, 46; Walch 1, 935-936; WABr 4, 198; Aland 179; Rückert 172; Smith 2, 398-399; LW 49, 164-165]

¡Gracia y paz!

La única noticia que tengo para escribirte, Wenceslao¹ mío, es que Zwinglio² me ha enviado una carta junto con su desacertadísimo librito³; [la carta] está escrita de su puñó y letra, y no hay duda de que es digna de su arrogantísimo espíritu. Ahí vierte [contra mí] su furia y su rabia, me amenaza y me reprende con tal moderación que me parece que es un caso perdido, incluso contrario a la verdad manifiesta. Mi denso librito realmente ha beneficiado a muchas personas⁴.

No menosprecio la traducción alemana de los [libros de los] profetas que se ha publicado en Worms, excepto por el hecho de que el alemán es bastante confuso, tal vez debido al dialecto de aquella región⁵. Los traductores fueron diligentes, pero ¿quién puede abarcarlo todo? Aun así, me estoy preparando para traducir a los profetas al alemán también y, al mismo tiempo, voy a dar clases sobre [el libro de] Isaías, para no quedarme ocioso. ¡Reza al Señor por mí y por su iglesia!

Cristo ha querido que llegue a mis oídos la noticia de que te ha nacido un niño sano⁶. Amén. Mi Ketha vuelve a tener náuseas y vómitos por su segundo embarazo⁷. Saluda a Spengler⁸ y dale las gracias, pues todas las semillas que nos envió han germinado; sólo los melones y las calabazas no lo han hecho, aunque sí que han salido en otros huertos. Adiós.

1527.

Martín Lutero.

¹⁾  Vid. supra, carta 3, n. 4.     ²⁾  Vid. supra, carta 111, n. 4.     ³⁾  Amica Exegesis…     ⁴⁾  Sermon von dem Sakrament des Leibes und Blutes Christi, wider die Schwärmgeister [Sermón acerca del sacramento del cuerpo y la sangre de Cristo, contra los fanáticos, WA 19, 482-523; 10/II, 493-495; 20, 302; 21, 163-164], se trata de una colección de sermones publicados juntos en otoño de 1526.     ⁵⁾  La edición apareció en abril de 1527 y estuvo a cargo de Ludwig Hätzer (1500-1529) y Hans Denck (1500-1527), bajo el título Alle Propheten nach Hebräischer Sprach verteutscht.     ⁶⁾  En abril de 1523, Lutero viajó a Altenburgo para oficiar la boda de Link con Margarita Schweizer, con quien tuvo ocho hijos.     ⁷⁾  Catalina dará a luz esta vez a una niña, Isabel (Elisabeth), el 10 de diciembre de 1527, que morirá prematuramente el 3 de agosto de 1528.     ⁸⁾  Lázaro Spengler (1479-1534), secretario de la municipalidad de Núremberg, formaba parte del círculo de humanistas de aquella ciudad y desde su puesto favoreció cuanto pudo la introducción de la Reforma en ella.

Mi conversación con D. César Vidal

El pasado viernes día 01/11/2019 se emitió la entrevista que me hizo D. César Vidal en su popularísimo programa de radio. Aquí tenéis el enlace:

https://cesarvidal.com/la-voz/candilejas-teatro-y-espectaculo/entrevista-a-gabriel-tomas-las-obras-reunidas-de-martin-lutero-01-11-19