A banda de les seves classes de teologia, Luther, com a professor titular de la Universitat de Wittenberg, participava de forma habitual en les disputacions o debats acadèmics que s’hi celebraven. Si tenim en compte la importància que van assolir algunes d’aquestes disputacions en el desenvolupament i la transmissió de les seves idees teològiques, és normal que les haguem inclòs en aquest volum i les examinem amb una mica més de detall, concretament aquelles que es van portar a terme en ocasió de dues cerimònies de graduació, les quals eren ben diferents d’aquelles que solien celebrar-se setmanalment com a exercicis pràctics durant el període lectiu ordinari. Així doncs, les anomenades disputationes de graduació eren, en aquell temps, una activitat acadèmica reglamentada dins el funcionament normal de les universitats, i vindrien a ser com les tesis doctorals o tesines de llicenciatura que es llegeixen i defensen avui dia a les universitats, és a dir, un exercici curricular de compliment obligat per part dels estudiants que aspiraven a obtenir una titulació o grau universitari. Per regla general, eren els deixebles més sobresortints els que solien ser convidats a defensar unes determinades proposicions durant la discussió, on havien de posar en pràctica les seves habilitats en l’art de la lògica i de la dialèctica davant d’un tribunal examinador, que estava format per professors i doctors del claustre universitari sota la presidència d’un d’ells. S’ha de fer notar també que era pràctica habitual, com en les tesis d’avui dia, que el tema a debatre fos suggerit per un dels professors que havia donat classe a l’educand, el qual, en certa manera, assumia la funció de ponent de la disputa plantejada.
A llarg terme, les disputacions fetes a la Universitat de Wittenberg van guanyar un pes enorme en la formació curricular dels estudiants, i Luther sempre va insistir a tractar-hi temes candents del moment com a mètode per arribar a esbrinar la veritat. En el període que ens ocupa, 1516–1517, dos són les disputacions de graduació que es van celebrar a Wittenberg i que van comptar amb la decidida participació del Doctor, a saber: 1) La qüestió exposada sobre la capacitat i la voluntat de l’home sense la gràcia, celebrada el 25 de setembre de 1516 i defensada per Bartholomäus Bernhardi de Feldkirch (†1551) a fi d’obtenir el grau de batxiller sentenciari; i 2) La disputa contra la teologia escolàstica, celebrada el 4 de setembre de 1517, les 97 tesis de la qual van ser argüides per Franz Günther de Nordhausen (†1528), per tal d’obtenir el grau de batxiller bíblic. Veiem, doncs, quin fou el context i la finalitat de cadascuna d’elles.
1) La disputa sobre la capacitat i la voluntat de l’home sense la gràcia
Aquesta disputació fou plantejada per Luther i Bernhardi per donar a conèixer la nova doctrina que es coïa a la Universitat de Wittenberg des de feia ja un temps. Tinguem en compte que Bernhardi recopilà les seves tesis a partir de la lectura que Luther havia fet a les seves classes de la Carta als Romans entre els anys 1515/16. L’objectiu principal d’aquesta disputació era restaurar en el seu lloc correcte el paper que jugaven el pecat i la gràcia en la salvació de l’home, ja que, influïts per la filosofia aristotèlica, els doctors escolàstics defensaven que el pecat original i els pecats mortals podien ser llevats tot fent bones obres i que l’home podia ‘per si sol’ amar Déu per sobre de totes les coses i complir amb la llei. Contra aquesta idea, Luther objectava: si això fos així, de què serviria la gràcia divina? Per a ell, el pecat original roman en l’home durant tota la vida, per això tota la vida del cristià és penitència. L’home depèn completament de la gràcia de Déu per salvar-se, i no pot fer res de bo mitjançant el seu propi esforç en aquest sentit. Sense la gràcia divina l’home no pot complir ni una coma de la llei. Com veurem més avall, totes les capacitats humanes han de ser destruïdes (annihilatio) abans que hi pugui actuar l’amor envers Déu.
La disputa, doncs, aborda la qüestió antropològica que Luther havia tractat a bastament a les seves classes sobre la Carta al Romans, i no deixa de ser una aplicació rigorosa de la teologia que es desprèn dels escrits anti-pelagians de sant Agustí. La conclusió de la disputa és clara: cap home pot complir amb els manaments de Déu si abans no ha estat pres per la gràcia divina. I tampoc no pot preparar-se per rebre la gràcia pel seu propi voler (ex puris naturalibus), ja que roman sota el jou del pecat. Bernhardi nega el lliure albir de l’home i afirma que la justificació s’esdevé quan Déu no l’imputa el pecat. Per tant, les tesis de Bernhardi ataquen explícitament la posició nominalista del facere quod in se est, és a dir, aquella que sosté que l’home, fent el que hi ha al seu interior, és capaç de preparar-se de congruo per rebre la gràcia. De fet, l’aspirant a batxiller sentenciari, argumenta amb un bon grapat de cites bíbliques (cf. Rm 8,20) que l’home, quan fa el que li surt de dins, no fa altra cosa que pecar, car és esclau del pecat.
Un cop defensades, les tesis foren enviades a Erfurt per un col·lega de Luther, el professor Nikolaus von Amsdorf (†1565), a fi de saber l’opinió que en tenien els antics professors de Fra Martí. Evidentment, la rebuda a Erfurt, plaça forta dels seguidors del nominalista Gabriel Biel (†1495), no fou gens bona, i més aviat van causar sorpresa i certa irritació entre el claustre de la Facultat de Teologia. Malgrat aquesta desaprovació, l’agustí va continuar els seus atacs contra l’aristotelisme i la teologia representada per Biel, perquè havia arribat a la conclusió que en la doctrina central de la justificació i la gràcia els escolàstics pensaven igual que Pelagi (c. †422). Tot el contrari és el que va passar a la Universitat de Wittenberg. En efecte, arran d’aquesta disputació, alguns professors de la universitat, com ara el propi Amsdorf, es van adherir a les idees de Luther, van deixar d’estudiar Jeroni (†420), Escot (†1308) o Biel, i van passar a llegir Agustí i la Bíblia. Un altre professor, Andreas Bodenstein de Carlstadt (†1541), va refusar en un primer moment les tesis de Bernhardi i es va oposar obertament a les idees innovadores de Luther. Tanmateix, després d’estudiar amb cura Agustí, va haver de reconèixer que el seu jove col·lega tenia raó. El març de 1517 Carlstadt va presentar 151 tesis, en les quals adoptava sense embuts la teologia de sant Agustí i, per tant, de Luther. Per això Fra Martí estava realment exultant: «la nostra teologia i sant Agustí –escrigué al seu amic Joh. Lang (†1548)– progressen força bé i, amb l’ajut de Déu, senyoregen a la nostra universitat» (cf. WABr 1:99, 8–9). Des de la seva perspectiva, la teologia escolàstica s’havia allunyat de Déu i del missatge evangèlic del cristianisme, havia adoptat com a referent la filosofia natural aristotèlica i no pas la Bíblia, de tal manera que la teologia s’havia convertit en filosofia especulativa i Déu havia esdevingut una mena de causa incausada que, en substància, ajudava l’home en la seva salvació quan aquest feia bones obres (meritum de congruo) per merèixer la seva ajuda en forma de gràcia divina (gratia gratum faciens). Tot plegat una follia extrabíblica! Calia, per tant, tornar a posar Déu i la Bíblia al centre de l’estudi teològic. El segon embat contra l’escolàstica encara fou més contundent.
2) La disputa contra la teologia escolàstica
En aquesta disputa és Luther qui pren les regnes de l’argumentació i posa en el seu punt de mira l’occamisme (o sigui, el nominalisme1) en què ell mateix havia estat educat. I també són posats a la diana: J. Duns Escot, Pierre d’Ailly (†1420) i Gabriel Biel, que és el més citat de tots i, per tant, el més criticat, sobretot per les opinions contingudes a la seva obra capital i més influent: Epitome et Collectorium ex Occamo super IV libros sententiarum (1501), en relació amb a la voluntat de l’home, el bé i la capacitat humana per fer el bé. De fet, Luther ja havia dit en alguna ocasió que les ensenyances de Biel eren bones, excepte quan parlava de la gràcia, l’amor, l’esperança, la fe i les virtuts (cf. WABr 1:66, 32–34).
La disputa comença amb una ferma defensa dels postulats teològics de sant Agustí: l’home, sense la gràcia, és incapaç de voler o de fer res que no sigui el mal. L’home no té lliure albir i, per tant, és incapaç de complir els manaments divins amb les seves pròpies forces. L’actus amicitiae (l’amor de l’home envers Déu) no procedeix de la naturalesa, sinó de la gràcia que habilita la conversió de l’home, mentre que l’actus concupiscentiae (l’amor envers el benefici propi) prové de la naturalesa i és del tot reprensible: no pot corregir-se per la virtut de l’esperança. Després Luther escomet la doctrina del mèrit com a fonament de l’esperança tal i com l’havia formulada Biel: no pot haver-hi, per part de l’home, cap preparació per rebre la gràcia. Així, l’actus amicitiae no pot considerar-se com una disposició a la gràcia: l’única preparació prové de Déu i no és altra que la predestinació divina. Les tesis lutheranes abunden en la crítica a l’escolàstica. No hi ha una moralitat natural vàlida, com propugna la filosofia d’Aristòtil: la raó humana no és la facultat escaient per reconèixer el bé i la voluntat humana tampoc no és capaç de fer-lo, perquè la naturalesa no té ni un judici recte ni bona voluntat. Per tant la filosofia moral no té cabuda en el marc de la doctrina cristiana, de manera que tant la lògica com la metafísica aristotèliques són inaplicables, estranyes a la teologia.
Després de la crítica a l’aristotelisme, el Doctor torna a carregar contra Biel, i afirma que la gràcia divina mai no és ineficaç i l’obediència mai no s’esdevé sense la gràcia. Com veurem també en altres llocs, Luther sempre s’afanya per preservar la voluntat omnipotent de Déu (sc. de potentia Dei absoluta) enfront de qualsevol pretensió de poder de la voluntat humana. Cap al final, l’agustí insisteix: l’home natural és incapaç de complir la llei, i només pot aconseguir-lo en un estat de gràcia, perquè la gràcia reconcilia la llei i la voluntat. La gràcia, és a dir, el do gratuït de Déu a l’home per ajudar-lo a complir els manaments i salvar-lo, és necessària per tal que la voluntat humana pugui estimar Déu i ho faci per sobre de totes les coses. Les tesis acaben dient que estimar Déu significa odiar-se un mateix, i que cal estimar no només el que Déu ha ordenat, sinó també el que Déu vol. Com veiem, tota la disputa gira al voltant de la voluntat i l’amor, les dues nocions anaven plegades, atès que, per als nominalistes de la via moderna, l’amor era una qüestió de voluntat (cf. Grane 1962: 43–46).
L’agustí era conscient de la importància doctrinal d’aquesta disputa i des del primer moment va ansiejar que tingués la màxima difusió possible. En aquest sentit, estava especialment interessat en què les seves paradoxes (com ell les anomenava) arribessin, com més aviat millor, a mans dels seus antics professors d’Erfurt, i així s’ho va fer saber i encomanar per carta al seu amic i prior dels agustins d’Erfurt, Joh. Lang, aquell mateix dia:
«Així que treu-me de tanta incertesa tan aviat com puguis. A més, et prego que lliuris les tesis als meus mestres, i certament, reverends Pares de la Facultat de Teologia i a tots aquells que ho creguis convenient, i que els facis saber que estic ben disposat per anar fins allà i sostenir una disputa pública amb ells sobre les meves tesis, ja sigui a la universitat o al monestir, perquè no vull que pensin que només xiuxiuejo aitals coses al meu racó.» (WABr 1:103, 10–14)
A través d’aquestes dues disputes, hom pot copsar que Luther, en un principi, més que una reforma, pretenia un canvi en els estudis teològics, en el sentit de fer-los més supeditats a la Bíblia i als Pares de l’Església (en especial, a sant Agustí). Però, en atacar el nominalisme, és evident que el Doctor va establir una nova comprensió de l’home (dominat pel pecat i incapaç de fer res de bo) i una nova relació home-Déu, en la qual Déu és l’únic que porta la iniciativa (atorga la gràcia, perdona els pecats), mentre la voluntat de l’home resta totalment anul·lada.
1) La teologia nominalista de Guillem d’Occam (ca. †1349) defensava, entre altres coses, la possibilitat que l’home obtingués l’acceptació divina sense la gràcia de Déu, simplement en virtut de la seva capacitat moral natural (cf. Vignaux 1971: 107).
No hay comentarios:
Publicar un comentario