An den patriotischen Herrscher der katalanischen Nation von des politischen Staates Verbesserung

Als governants patriotes de la nació catalana sobre el millorament de l'estat polític

Al reverend i honorable senyor Jordi Font, empleat de Movistar, el meu especial i propici amic.

Abans de res, gràcia i pau de Déu, reverend, honorable i estimat senyor i amic! El temps de callar ja ha passat i és arribat el temps de parlar, como diu l'Eclesiàstic. Segons el nostre propòsit, hem aplegat alguns fragments sobre la reforma de l'estat polític, per a proposar-los als polítics patriotes de la nació catalana, si potser els Estats Units o la Unió Europea volguessin ajudar a la nostra comunitat autònoma donant suport explícit a la majoria de la nostra gent, donat que l'estament polític espanyol, al qual amb més raó l'hi correspon, el té descuidat completament. Ho remeto tot a Vós per tal de jutjar-lo i, si fos menester, corregir-lo. Me n'adono de que no deixaran de reganyar-me per ésser massa temerari, si jo, home menyspreat i apartat d'aqueix món, m'atreveixo a adreçar-me a tan alts i grans personatges en tan greus i importants assumptes, com si no hagués ningú més que el doctor T. al món que es preocupés de l'estat català i aconsellés a persones tan extraordinàriament intel·ligents. Ometo disculpar-me, que em reganyi qui vulgui! Potser, resti devent encara una fotesa al meu Déu i al món. Ara m'he proposat, si ho aconsegueixo, pagar-la com cal i ésser també per una vegada un pallasso. Si no reïxo, em resta almenys un avantatge: a ningú li caldrà comprar-me un nas vermell ni afaitar-me la barba. La qüestió és qui li posa el picarol a l'altre. Més d'una vegada un pallasso va parlar sàviament, i sovint, persones sàvies van fer el pallasso de forma matussera, com diu Pau: "Qui vulgui ésser savi que es faci el ximple." A més a més, com que no solament sóc pallasso, sinó també llicenciat en història, estic content de que se'm doni l'oportunitat de respondre al meu somni d’una manera ximple. Us prego que em disculpeu abans els moderadament discrets, donat que no sé merèixer el favor i la gràcia dels extraordinàriament sensats, malgrat que mantes vegades amb gran força ho hagi desitjat. A partir d'ara ja no el vull tenir ni estimar. Déu me’n guard que busquem la nostra honra, i no pas la seva solament!

A Santa Perpètua de Mogoda, al carrer dels Timbals, a la vigília de Sant Fèlix de l’any 2014.

Abans de res, gràcia i força de Déu! Sereníssims, clementíssims, estimats senyors,

No ha succeït pas per mera impertinència ni per temeritat que jo, un pobre i solitari home, m’hagi atrevit a enraonar davant les vostres excelses dignitats: la misèria i les càrregues que oprimeixen totes les comarques de Catalunya, sobretot els territoris barcelonins, han mogut a tots, no solament a mi, a cridar mantes vegades i a demanar socors. Ara també m’han constret a cridar i clamar si Déu volgués donar-li a algú l’esperit d’estendre les seves mans i ajudar a la miserable nació. Sovint s’ha endegat alguna cosa pel nostre Parlament, però ha estat fàcilment impedit i sempre empitjorat per l’astúcia d’alguns homes, la perfídia i maldat dels quals penso ara, Déu volent, posar a la llum, per tal que, un cop conegudes, no puguin ser tan entorpidores i danyoses com fins ara. Déu ens ha donat una data per al referèndum per crear un Estat propi, amb la qual cosa s’han despertat grans i bones esperances a molts cors. De més d’això, caldrà que hi posem de la nostra part, i aprofitem el temps i la gràcia.

En primer lloc, el que cal fer principalment en aquest assumpte és que caminem amb molt de compte i no endeguem res confiats en una gran força o en la història (encara que el poder del món fos nostre), donat que la UE ni EUA no poden ni volen consentir que una bona obra s’enceti amb la confiança posada en la pròpia força i en les [suposades] raons històriques. Ells ho tiren a terra, ho menystenen, tal i com sosté el Salm 33, [16]: “Cap rei resistirà pel seu gran poder, i cap senyor pel vigor de la seva força.” I em temo que per aquesta raó, en temps passats, va succeir que els estimats presidents, els molts honorables Macià i Companys, i molts altres presidents de la Generalitat foren tan dolorosament trepitjats i oprimits pels governs espanyols, tot i que ells només reclamaven els nostres drets nacionals. Tal vegada es confiaren més en el seu poder a Catalunya que en la força dels arguments i raonaments democràtics, i per això no pogueren evitar caure. I no fa gaire, què va elevar tan alt el "caudillo", l’embriac de sang, sinó que, em temo, els republicans espanyols i els nacionalistes bascos i catalans confiaren en ells sols, en els seus idearis, en comptes de teixir una bona política d'aliances amb les democràcies occidentals? Els fills de Benjamí occiren vint mil israelites perquè aquests es refiaren de la seva pròpia força, Jt. 20, [21].

   Per tal què no ens succeeixi el mateix amb aquest referèndum convocat, hem d'estar segurs de que en aquest punt no ens enfrontem amb persones demòcrates de mena, sinó amb gent educada en l'autoritarisme i el privilegi que ben poden omplir el país de violència i rancúnia, però ells mateixos no se'n deixen vèncer d'aquesta manera. Aquí cal endegar la tasca amb humil confiança en el sistema democràtic, refusant la força física, i cercar l'ajut de la UE i EUA amb gestions serioses, preocupant-nos solament per la misèria i la dissort de la malaurada nació catalana, sense fixar-nos en el que hagi merescut la gent perversa. Si no es fa així, el joc s'encetarà amb gran faramalla, però quan avanci, els espanyols causaran tal confusió que tothom surarà en angúnia, i malgrat tot, no s'assolirà res. Per tant, procedim en aquest assumpte amb temor de les normes democràtiques i amb saviesa. Quan més gran és el poder, més terrible la dissort, si no s'actua amb temor de les normes i humilitat. Fins ara els presidents dels governs espanyols amb l'ajut de pràcticament tothom han pogut confondre als nostres governants entre sí. Ho podran tornar a fer en el futur, si obrem sense l'auxili del rigor democràtic, només amb nostre poder i altivesa.

   Amb gran habilitat els polítics espanyols s'han envoltat de tres muralles, amb les quals s'han protegit fins ara, de manera que ningú ha pogut reformar-los i, per això, el país ha caigut terriblement. Primer: quan hom volia obligar-los pel poder judicial, establien i manifestaven que el poder judicial només feia el que ells volien, donat que eren ells (la conxorxa bipartidista) qui posava i treia els magistrats de les altes institucions de l'Estat; per tant, venien a dir que el poder executiu estava per sobre del judicial. Segon: si hom volia censurar-los mitjançant el seu incompliment reiterat de la Constitució espanyola i de l'Estatut d'autonomia de Catalunya (el bloc constitucional, com diuen), hi objectaven que interpretar la Constitució i la resta de normes jurídiques no corresponia a ningú sino al poder judicial, que -com hem vist- prèviament havien sotmès als seus desitjos. Tercer: quan hom els recordava que Catalunya és una nació, ells deien que no existeix més nació que l'espanyola, tot i que haurien de saber que la pertinença a una nació és voluntària, tal i com està establert des de fa temps en el món civilitzat i democràtic. D'aquesta manera ens han robat, com d'amagat, els tres assots (Tribunals, Constitució i Nació) per a quedar-se sense càstig, i s'han fet forts darrere de la protecció d'aquestes tres muralles per a practicar tota mena de maleses i malifetes, com veurem ara. I quan es veieren obligats a reformar la Constitució per la pressió de la UE, li restaren importància i la feren passar inadvertida perquè s'avergonyien que abans es reformés la Constitució per a pagar els deutes als bancs que per donar un encaix just a la nostra nació. A més, reforçaren el sectarisme dels intèrprets de la Constitució posant com a president del Tribunal Constitucional a un membre del partit del govern espanyol (amb carnet i tot) i deixaren entrar en tan alta institució persones que no eren "magistrats de reconeguda competència amb més de quinze anys d'exercici professional" sinó "juristes de reconeguda obediència al partit que el designa". Tan terriblement temen per la seva pell davant d'unes institucions lliures i independents, que intimidaren a mandataris de tot arreu per tal creguessin que estarien contra la democràcia i la legalitat internacional, si no els obeïen en totes aquestes fantasmagories, perfídies i astúcies.