Sóc anticlerical perquè sóc cristià

Sovint sentim que els papistes, en el seu afany per pervertir el significat natural dels mots, fan servir com a sinòmims aquestes dues paraules: anticlerical y anticristià, quan no ho són en absolut. M'explicaré. Segons el diccionari de la RAE clericalisme és:

• 1. m. Influencia excesiva del clero en los asuntos políticos.

• 2. m. Intervención excesiva del clero en la vida de la Iglesia, que impide el ejercicio de los derechos a los demás miembros del pueblo de Dios.

• 3. m. Marcada afección y sumisión al clero y a sus directrices.

Per tant, l'anticlericalisme serà aquell corrent de pensament que s'oposa a que el clergat tingui una influència excessiva en els afers polítics, o a que intervingui excessivament en la vida de l'església o a que imposi les seves directrius a la resta del poble de Déu.

Sobre la primera acepció, em sembla que no calen comentaris. Tot i que, de vegades, no està tan clar que els espanyols tinguem paït que la jerarquia eclesiàstica ha de restar al marge de l'acció política. Ho dic per algunes de les manifestacions que hem viscut en els darrers temps, pels acords vigents entre el Vaticà i l'estat, etc. De totes maneres, en parlarem en una altra ocasió.

Ara ens centrarem en les altres dues definicions. En efecte, podríem dir que, dins de la comunitat de creients, "anticlerical" és el que s'oposa a l'existència d'una casta apartada al si de l'església que s'arroga una autoridad i un poder per sobre de tots els altres cristians. I dic "casta" perquè com heu pogut comprovar mantes vegades, es tracta d’homes ordenats i formats a part (a seminaris exclusius per a ells) que vesteixen d'una manera estrafolària, que parlen sempre amb veu impostada de falsa santedat i, fins i tot, pensen d'una manera força incomprensible per a la resta de mortals, fent-se dir "pares" quan l'únic pare que hi ha és el nostre pare celestial, Déu.

Per la seva banda, cristià és el que professa la fe de Crist. Per tant, anticristià serà aquell que no segueix la doctrina de Crist i fa tot el possible per combatre-la. Així doncs, anticlerical és una cosa, i anticristià és una altra de ben diferent. Per què? Perquè Crist en tot moment durant la seva predicació, es manifesta anticlerical i s’oposa a l’existència d’una casta apartada i dirigent. Una casta que aleshores estava representada pels fariseus (als qui anomena, entre d'altres coses, fills del diable, Jn. 8:44). Són molts els passatges de l'Evangeli que proven aquesta doctrina; a mi m'agrada aquell que diu: "on n'hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells" (Mt. 18:20). És a dir, no cal que un sacerdot oficiï res perquè hi hagi una reunió de cristians santificada pel nostre Senyor.

Aquesta és la doctrina sana, pura i cristiana. Ara deixem que sigui Herr Doktor, com sempre, qui ens ho expliqui amb les seves paraules, què és això del sacerdoci universal:

"Se han inventado que el papa, los obispos, los sacerdotes y los habitantes de los conventos se denominan el orden eclesiástico y que los príncipes, los señores, los artesanos y los campesinos forman el orden seglar, lo cual es una sutil y brillante fantasía [...]. Todos los cristianos pertenecen en verdad al mismo orden y no hay entre ellos ninguna diferencia excepto la del cargo [...] Por ello, todos nosotros somos ordenados sacerdotes por el bautismo. [...] Ya que todos nosotros somos igualmente sacerdotes, nadie debe darse importancia y atreverse a desempeñar ese cargo sin nuestro consentimiento y nuestra elección, pues todos tenemos igual poder; lo que es común nadie puede tomarlo por sí mismo sin la voluntad y mandato de la comunidad." (A la nobleza cristiana de la nación alemana acerca de la reforma de la condición cristiana, 1520).

Per reblar el clau, Albert Greiner, pastor francès, escriu en la seva biografia sobre el reformador alemany:

"La doctrina del sacerdocio universal de los creyentes no significa en absoluto la anarquía ni la desintegración de la Iglesia. Quiere decir, es cierto, que ningún hombre tiene necesidad de un sacerdote para entrar en comunión con Dios. Ahora bien, cuando el sacerdote, en el ejercicio de su función, pastorea al pueblo de Dios, Lutero quiere que se le respete y se le escuche. La doctrina del sacerdocio universal de los creyentes significa sobre todo la condenación definitiva del clericalismo, de esta herejía fundamental que coloca a la Iglesia y al mundo frente a frente, como dos dominios distintos, exaltando al uno y despreciando al otro, impulsando a los verdaderos cristianos a entrar en el convento y abandonando los demás a las mentiras y argucias de Satanás. La doctrina del sacerdocio universal pone remedio a esta enfermedad clerical que ha gangrenado la Iglesia. Y, al propio tiempo, indica al hombre del siglo XVI, y al hombre de siempre, dónde se sitúa su verdadera emancipación, una emancipación que no le libera de Dios, pero que enaltece al hombre y le da la libertad en el mismo servicio y para el servicio de Dios". (A. Greiner. Lutero. Barcelona: Aymá, 1968, p. 69).

La cita és llarga, però necessària.

Així doncs, hem de tenir molt clar i ensenyar-lo una i mil vegades que els cristians no reconeixem cap estament a banda de la comunitat de creients i, per tant, som anticlericals. Quina abominació més gran, que un grup de capellans s'alci per sobre de la resta de cristians per tal d'imposar les seves dèries que no tenen ni cap ni peus. Per dir-ho ras i curt: "No calen intermediaris: Crist és el sacerdot de tots" (J. Busquets. "Introducció", Martí Luter. Barcelona: Proa, 1996, p. 18). Ai, quantes vegades hem sentit a dir: "Crec en Déu, però no pas en els cures"! Sí, aquesta és una excel·lent definició del que és un cristià.

El pastor cristià és un cristià més, que ocupa el seu lloc perquè és un entès en la matèria, és a dir, en les Sagrades Escriptures i té el do de la predicació. Per tant, es diferencia dels altres només per la funció que té al si de la comunitat. Per res més. Quant a la resta, és una persona com qualsevol altra: ha estudiat on tothom estudia, té el seu treball remunerat com tothom, està casat o no (és lliure de fer-ho), vesteix com tothom i parla com tothom. No pretén mostrar-se com un sant davant dels altres cristians, perquè sap que no ho és. La humilitat és la seva senya d'identitat. I, per cert, els altres cristians li diuen pastor o doctor o simplement germà. Mai, mai “pare”.