17 feb. 2011

In honour of Doctor Ian Paisley

Potser un dels últims cristians autèntics del nostre temps sigui aquest reverend nord-irlandès que amb l'exemple de la seva vida ens ha mostrat un camí de molt difícil trànsit per a la generació que venim darrere: el camí de l'enfrontament incansable contra el terrorisme. Jo no vull entrar aquí en l'entrallat del problema, només deixar constància que hi va haver un home, un pastor cristià, que s'oposà amb tota la seva ànima a ser doblegat per la força de les armes. La seva actitud fou de noblesa entre l'escòria que l'envoltava en aquella part de l'illa. I què podia fer? Contra l'hidra papista que tant bon punt esdevé terrorisme aquí i allà, només cal mantenir-se fort en les conviccions i no deixar-los passar ni una. Encara veig de tant en tant el video on el Doctor Paisley, el 1985, crida des de la tribuna: We say Never! Never! per a deixar ben clar que ell i els seus mai no cedirien al xantatge terrorista dels pistolers catòlics que volien la reunificació de l'illa per la força, sense tenir en compte a la (majoria de la) població, els protestants, que des del segle XVI guanyà aquelles terres per a la cristiandat. És que potser les campanyes d'Oliver Cromwell no serviren pas per a res? És que la batalla de Aughrim ha de quedar en l'oblit?
En els nostres temps en què sovintegen els líders polítics "zapaterils" (o sigui, sense principis, ni valors, ni criteris, ni idees, només interessats en el poder), el doctor Paisley és una honrosa excepció. I és que el nostre pastor mai no ha entès això del llenguatge políticament correcte. Per a ell, cal dir les coses pel seu nom, encara que alguns es molestin. Es més, precisament cal dir-les així per molestar, per establir els límits precisos dels valors que defensem, perquè no negociar amb els terroristes és una màxima que cal repetir una i una altra vegada, aquí i a Londonderry. Dir-lo ara sembla raonable i fins i tot democràtic, però dir-lo als anys 80 o 90 (com va fer el Doctor) era una prova -deien- d'inmaduresa o de radicalisme polític. A on havíem arribat nosaltres? Quina cobardia ens impedí plantar cara els terroristes i tot el seu món de clavegueres? Però si al País Basc els capellans es negaven a oficiar una missa pels assassinats de l'Eta! Puaf! I encara els seguiu!
També fou memorable el moment en què Mr. Paisley s'alçà del seu seient al Parlament Europeu per engegar al papa Joan Pau II a pastar fang. Fou l'any 1988 i potser és l'únic moment de la història que aquell parlament de façana ha justificat la seva existència. I què li diguè al Satan Pare? Doncs que era, és i serà l'Anticrist, en la línia del que ens ensenya el Dr. Martí Luter, és a dir, en la millor tradició cristiana que s'enfronta a l'enemic intern, aquell que ha ocupat el lloc de Déu, que seu al temple de Déu per pervertir la doctrina i acabar amb la fe i la llibertat cristianes.
Sint lupi, videri volunt pastores, cum sint Antichristi, volunt honorari pro Christo = Son lobos y quieren pasar por pastores; son anticristos y quieren ser honrados en lugar de Cristo. De captivitate Babylonica ecclesiae.
Què altra cosa fa el papa sinó? Potser no ha foragitat Déu de tots els països que van romandre esclaus de la seu romana posant en lloc seu la idolatria, la blasfemia i totes les monstruositats que hom pugui imaginar? No, germans. No hi ha lloc per al capteniment. Cal cridar i cridar ben fort: Anticrist! Anticrist!
Actualment, el Doctor Paisley està retirat de la vida política. Ja són molts anys al front de batalla, donant la cara i la vida per una idea. Potser fa un sermó aquí, unes conferències allà. I manté, como sol ell pot mantenir, la veritat cristiana a través de l'European Institute of Protestant Studies, que és un centre de referència per a qualsevol que vulgui saber en què consisteix això del cristianisme. Excellent work, good old fellow!

No hay comentarios:

Publicar un comentario