15 jun. 2011

Contra la democràcia assembleària

Segueixo, como qualsevol ciutadà preocupat pel seu país, l'evolució del moviment que anomenen del 15-M o dels "indignats" i cada vegada trobo més raons per estar en contra seu. Ja no és solament la ingenuïtat de les propostes que fan, sinó sobretot que moltes d'elles van dirigides directament a destruir el sistema democràtic tal i com s'entén al món civilitzat, és a dir, la democràcia parlamentària de la que gaudim a Espanya. És curiós: volen matar la llibertat en el nom de la democràcia. Fins a aquest punt ha arribat la inconsciència!
Una de les propostes que més ressò ha tingut entre els indignats i que ha arribat amb força als mitjans de comunicació és aquella que propugna una "democràcia real" basada en la participació activa de tots els ciutadans en les assemblees que se celebren a diari i on es voten totes les iniciatives que s'hi presenten. Això per a ells és el súmmum de la democràcia i és el que demanen que sigui la democràcia espanyola, que esdevingui una mena de democràcia assembleària, on tothom pugui dir la seva i al final es voti i surti aprovada l'opció (proposta) que més vots obtingui. Fàcil. Democràcia directa, oi? Doncs, no. Lluitar contra aquesta falàcia de la democràcia assembleària no és gens fàcil, sobretot quan hom considera que la democràcia és la llibertat que té qualsevol individu en fer el que vulgui. I això és precisament –i ho dic ben alt– l 'antesala del caos. Per què?
Perquè si posem a tot el conjunt de ciutadans a prendre decisions sobre tots els aspectes de la vida quotidiana, aviat ens adonarem que la gent vota el que vol i no pas el que deu. Això és obvi: ningú mai no votarà ni acceptarà una proposta que vagi en contra dels seus interessos més propers, ja no diguem de les seves filies més peregrines. A poc a poc una assemblea així no trigarà gaire en lliscar cap al populisme. És a dir, l’assemblea serà dominada per aquells oradors que millor parlin, que millor mostrin les seves propostes i, sobretot, que diguin les coses que l’assemblea vol sentir, i no pas les que cal sentir. Aquest serà el primer efecte perceptible.
Però més enllà del populisme o de la lentitud en prendre decisions, es produeix també un efecte encara més devastador. La identificació de tots els ciutadans amb el conjunt de decisions preses per l’assemblea fa que quan aquestes decisions resultin errònies no hagi alternativa possible, ja que tota la culpa recaurà en el conjunt de la ciutadania. No hi ha marge per a l’alternança que sí garanteix el sistema representatiu. D’aquesta manera és probable que la democràcia assembleària acabi buscant culpables fora de si mateixa (ja saps que poques vegades les persones accepten els seus errors i sempre tendeixen a donar les culpes a altri).
Això, justament això és el que va passar a Atenes a finals del segle V a.C. Per a qualsevol lector interessat li aconsello que llegeixi La guerra del Peloponnès escrita per Tucídides, on queda ben palès el mal que va fer la democràcia atenesa al seu propi poble en prendre mesures cada vegades més irreflexives i més allunyades de la prudència que tot govern ha de mostrar. L'assemblea legislativa atenesa, sense el fre de Pèricles, va actuar com una massa de votants irresponsables. Si les decisions haguessin estat preses per representants polítics, com a mínim, haguesin estat més allunyades de la visceralitat que provocava la guerra. Per això, penso que la democràcia (com a sistema) no neix a Atenes, sinó a l’Anglaterra del segle XVII de la mà del moviment protestant. Encara que en ambdòs casos diem que són democràcies (també diem que hi ha la monarquia absoluta i la monarquia parlamentària, i totes dues són ben diferents), la democràcia assembleària atenesa per la seva tendència al desordre i a buscar culpables no va tenir continuïtat en el temps i molts ciutadans la van identificar amb un règim poc estable i caòtic. En canvi, la democràcia parlamentària anglesa ja és una democràcia plena que perdura en el temps perquè accepta precisament el principi de la representativitat, que és fruit de la pròpia naturalesa de les esglésies protestants (d’arrel calvinista), en les quals pastors i ancians són triats pel grup de fidels. D’aquesta manera es produeix una evolució natural: es comença elegint el predicador de la teva església i acabes escollint el president del govern del teu país. Aquesta és la lliçó de la història. Cal tenir-la en compte.
Ara em dius: escolta, però el que demanen els indignats és més participació, és que potser no estàs d’acord amb això? Responc: I tant que estic d’acord amb elevar el grau de participació de la ciutadania en el sistema democràtic. Però aquesta participació ja està garantida per les nostres lleis. Qualsevol persona pot associar-se amb d’altres i formar un grup, una associació o un partit polític per defensar les seves idees, creences, etc. És més, de vegades no cal formar un partit polític per defensar algunes idees, n’hi ha prou amb fer-te soci d’una associació de consumidors, de defensa de la natura, i altres d’aquest tipus que conformen l’anomenada societat civil, pagar una quota (això sempre, recorda-ho) i gaudir plenament de la democràcia liberal o parlamentària.
També es pot fer pressió als partits polítics hegemònics votant altres formacions polítiques, perquè el fet que hagi actualment uns partits polítics no vol dir que siguin partits eterns. Enlloc està escrit que el PP o el PSOE hagin d’estar aquí sempre. En democràcia, els partits polítics també desapareixen, sobretot, quan no connecten amb els electors i esdevenen organitzacions endogàmiques (és a dir, el que està passant actualment amb els partits polítics espanyols). No estic d’acord amb la idea de que el sistema parlamentari necessita de dos partits polítics forts. Tal i com van les coses a Espanya, pot passar que un partit polític entri en declivi i el seu lloc sigui ocupat ràpidament per altres formacions. Així és la democràcia parlamentària i així és com evoluciona. Tot ho altre és caure en el fatalisme o pitjor encara, defensar la violència per canviar les coses. Millor no continuar per aquesta via...

No hay comentarios:

Publicar un comentario